Dogville: un poble qualsevol
Lliure de Montjuïc, 18 de maig de 2019
Si Dogville de Lars Von Trier és una pel·lícula teatralitzada, la proposta de la directora Sílvia Munt juga a capgirar-ho essent precisament una adaptació molt cinematogràfica. La dramatúrgia és d'ella mateixa i de Pau Miró, que també n'ha fet la traducció de l'anglès, i es podrà veure fins el diumenge 9 de juny al Lliure de Montjuïc.
L'arribada sobtada de Virgínia, intrepretada per una inspiradora Bruna Cusí, al petit poble de Dogville remou l'aparent vida tranquil·la dels seus habitants. Virgínia fuig d'uns sospitosos que l'estan perseguint i necessita ajuda, és doncs una forestera amb un passat tortuós del quan no en vol parlar. El poble amb Max al capdavant, David Verdaguer, haurà de decidir si l'acull i li fa confiança. Però a canvi de què? Amb quines garanties? Així comença aquesta adaptació de l'apassionant obra de Lars Von Trier que, com bé era la intenció de Sílvia Munt, difereix força de l'original. Sempre és complicat versionar una obra que ha tingut molt d'èxit -per la pressió que suposa i l'expectació que genera en el públic- i precisament per això trobo que és un Dogville propi, ben construït, amb un bon repartiment i que sap mantenir en tot moment l'atenció i la tensió entre els espectadors.
La incorporació del vídeo com a recurs ajuda a ampliar l'abast de la mirada de l'espectador més enllà de l'escenari i permet afegir nous llocs on passa l'acció com a continuació d'allò que estem veient sense canviar l'escenografia en cap moment, el bar d'un centre cívic que és el punt neuràlgic del poble. I la il·luminació no passa desapercebuda perquè condueix el pas del temps ajudant-nos a diferenciar en quin moment del dia ens trobem dins del bar.
Són dotze els intèrprets d'aquest muntatge i, com a poble que representen, se'ls percep ben cohesionats. Destaco la feina d'Àurea Márquez i Josep Julien que encarnen un matrimoni gens fàcil d'interpretar; també de David Verdaguer que a mesura que avança l'obra se li complica el personatge i ell el defensa fins al final. Així com el paper protagonista de Bruna Cusí amb una Virgínia pròpia, més jove i inocent que la Grace de Nicole Kidman, que es veu empesa a ajudar a cadascún dels personatges del poble per fer-s'hi un lloc; com qui compra l'acceptació del grup. Esperem sempre alguna cosa dels altres? És la bondat intrínseca a la condició humana? La vida com un càlcul de pèrdues i beneficis, fins que alguna cosa excedeix el nostre control...
Joana Cortils
