La Muda
Antic Teatre, 7 de abril de 2024
La Muda ens reafirma a la nostra defensa de l’Antic com a node d’absoluta referència a l’avantguarda del que hauria de ser el teatre: un indret per l’encontre comunitari on sacsejar consciències, trencar convencionalismes i fer qüestionar els preceptes d’allò que aspirem a fer de l’art.
La Muda és una peça d’autoficció de la creativa pluridisciplinària Marina Guiu, al llindar entre les tècniques de la performance, el teatre d’objectes, el dibuix en directe, el happening, l’action art, el teatre document, el videoart, el fanzine i l’streaming. Tot al servei d’expressar allò que les paraules no van poder fer durant vint-i-cinc anys de conviure amb el trauma de l’abús sexual infantil.
1 de cada 5 menors patirà abús sexual abans dels disset anys. A l’occident global, s’estima que afecta el 25% de les nenes i al 15% dels nens. El 85% d’aquests abusos es produeixen en entorns de confiança, perpetrats per figures que exerceixen una posició de poder sobre el menor. Solament el 10% d’aquests nens demanarà ajuda per sortir-se’n. El 60% d’ells no en parlarà mai.
El text de La Muda, tan poètic que no colpeja, sinó que arrenca, abrasa i destrossa, et farà desitjar que la seva dramatúrgia no fos tan excepcionalment bona, per evitar sentir-la tan a dins. Un guió que solament podria ser escrit i interpretat per una víctima. Concretament, per una realment bona “mala víctima”. I, en aquest petit format, no podràs distanciar-te d’una realitat que et mira de front, ajupida amb tu a terra, amb els ulls encara de nena plens de llàgrimes.
La major virtut de La Muda és que no podria, de cap manera, tenir altra veu. Marina Guiu havia de vomitar cendra, fang i lava amb aquesta proposta que promet fer saltar pels aires un sistema penal que desempara el procés psicològic que els nens abusats transiten fins a ser capaços de parlar d’adults. Nosaltres no podem més que agrair-li la valentia -i agrairem fins a quedar-nos sense paraules-, d’haver après a fer-ho de nou, per donar veu a totes les que encara no han trobat la seva. I especialment, per entregar-se a aquest projecte tan dolorós que atemoreix de pensar-ho, sabent que tampoc serem capaços de canviar res.
Aquest procés -que hem seguit des de sa residència a la Nau Ivanow i estrena a la passada temporada de la Fènix, sota la direcció de Raquel Arnaiz- narra amb divers grau de teatralitat, en tres parts i tretze capítols, una ferida inacabada… i que probablement mai no tancarà del tot. Una (o múltiples) històries del no dormir explicades per nenes que ho han deixat de ser massa d’hora… com a ritu de pas personal però, malauradament, emmirallat al col·lectiu. Rehumanitzant l’estadística, pren alè una comunitat unida pel fàstic, la por, la pudor, la culpabilitat, i el dret a estar enfadades… silent al petit cos de la Marina.
-Una crítica d'Auri Alòs (@aurialos)
