La dansa de la venjança

informació obra



Intèrprets:
Laia Marull, Pablo Derqui
Autor:
Gerard Vilardaga, Iris Hinojosa
Sinopsi:

Una parella se separa després d'anys de matrimoni. El divorci els obliga a resoldre com s'han de repartir les hores d'un fill menor d'edat. Han fet un pacte. Han arribat amb serenor fins aquest pacte. Però avui, a la casa on havien fundat la seva història en comú i tot just quan ja s'anaven a acomiadar sense deixar més víctimes pel camí, el pacte es trenca i alguna cosa esclata.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La dansa de la venjança

20/03/2019

Violència destil·lada

per Joana Cortils

La dansa de la venjança La Villarroel, 7 de març de 2019

La vigilia del 8 de març és un dia perfecte per veure La dansa de la venjança i adonar-se, encara més, de com el masclisme impregna totes les capes de la nostra vida i les relacions que hi establim. Una obra d'un sol acte amb un argument aparentment senzill: una parella, amb un fill d'uns deu anys, se separa mitjançant advocats. Ella ha de passar per última vegada per la casa on havien viscut junts a recollir una maleta i uns quadres, després deixarà les claus a la bústia i ja no hi tornarà mai més. Aquesta és la idea de la Clàudia (Laia Marull) i l'explica al Roger (Pablo Derqui) a través d'un missatge al contestador. Ell, però, l'esperarà a casa fins que arribi. Així comença la dansa d'arguments cada vegada més recargolats i perversos que s'aniran entrellaçant per fer augmentar la tensió fins a extrems inhòspits.

Pere Riera dirigeix aquest incòmode espectacle pel públic que presenciarà com es pot arribar a deteriorar una relació que havia estat bona anys enrere i ara és plena de rancor i retrets. La interpretació de Marull i Derqui va in creixendo com el text mateix, comencen aparentment calmats i acaben trastornats. En quin moment deixem de ser qui érem per convertir-nos en un monstre? O sempre hem tingut aquest monstre latent dins esperant el seu moment de glòria? Vaig sortir del teatre de molt mal humor, no sé si era la intenció de Jordi Casanovas quan va escriure el text però en vaig sortir furiosa, alguna cosa es va trencar dins meu, com és possible que dues persones que han compartit tantes coses a la vida, que han tingut una criatura, que han fet un projecte de vida junts siguin capaços de parlar-se tan malament? D'anar a fer mal al punt més dèbil i de respectar-se tan poc? De no trobar un pont, ni que sigui una tirolina, per on fer-hi passar un mínim de comprensió i d'empatia? Vaig trobar l'argument molt allunyat del meu dia a dia, tant lluny com vull estar d'una relació així. Ens cal molta pedagogia cultural que contribueixi a detectar ràpidament aquesta habilitat de destil·lar la violència fins que ja no sembla violència. Qui ens assegura la vacuna contra les relacions insanes? Vull creure que tots plegats ho fem millor que els dos protagonistes d'aquesta obra.

Joana Cortils