Mentida podrida
L'Escorxador, 2 d'abril de 2023
Les veritats són transparents i les mentides poden tenir molts colors. Una mentida pot ser com una casa, però és difícil quedar-s'hi a viure. Tothom menteix. Qui digui que no ha mentit mai és un mentider.
Cal Teatre ha creat el seu tercer espectacle (després de El bosc com balla i Joc de cadires) donant voltes al tema de la mentida. És un repte difícil, la mentida arriba a tots els espais de la nostra vida. Per acotar-lo, han creat dos arquitectes experts en dissenyar mentides. Ells són els encarregats de buscar solucions enginyoses als problemes quotidians. Fins que un dia reben una trucada més delicada. El Pino és un nen que comença en una escola nova i necessita inventar-se una realitat diferent de la seva. La casa que perd la llum, la germana enganxada a les pantalles, la mare que es passa el dia treballant i l'àvia que perd el cap es transformaran en una nova casa. Què passa, però, quan s'hi vol quedar a viure?
Dora Cantero signa la dramatúrgia i la direcció, que combina la seu dels arquitectes amb les mentides que van creant. Cada mentida és un nou color. Sovint la vida és més un vitrall que una finestra. El component visual és la tesi dramatúrgica de l'espectacle. Encara que algunes transicions s'allarguen massa i fan baixar el ritme, la sorpresa visual compensa i manté el públic enganxat.
Jordi Font i Carlos Gallardo són els protagonistes i manipuladors d'aquesta ficció (o mentida). Els arquitectes són personatges exagerats, obsessionats a mentir. En canvi, quan es treuen les ulleres, són propers, amables i perfectes titellaires.
Els titelles són blancs com el paper i les seves faccions es dibuixen quan la llum els enfoca. Som diferents en funció de com se'ns enfoca? Tenim sempre les mateixes ombres? La família del Pino és un gran mapa perquè hi puguem acolorir les ficcions que ens permetin fer realitats més agradables. El mateix Gallardo és qui s'ha encarregat de l'espai escènic i els titelles. El que és blanc i transparent es va omplint de colors. Tot es va transformant a mesura que la història avança, amb l'ajuda de la música de Joan Bramon i la il·luminació de Mario Andrés.
Mentida podrida encerta en fixar-se en la mentida des d'un punt de vista no moralitzant. Sense arribar a tocar tots els seus aspectes, sí que ofereix diverses lectures al voltant de la necessitat que tenim de mentir per a sobreviure a la realitat. Disfressar les misèries pot ser el primer pas per acceptar la realitat. Posar llum a la foscor, sí, però també acolorir-la. Si les ficcions no s'aguanten, caldrà calçar-se de valor fins a tornar al blanc de l'honestedat.
