Slava's Snow Show
Teatre Municipal de Girona, 2 de novembre de 2018
Del cel cauen petites volves de neu, sobre un paisatge gelat. Una infinita capa cristal·lina ho cobreix tot; de tant en tant un cop de vent enlaire les diminutes partícules gelades, que com petits cristalls lluents s’escampen per l’aire fent pampallugues luminescents. I és que potser era aquest el paisatge que observava Slava Polunin des de la finestra de casa seva, a un poblet de Rússia.
Slava’s Snow Show ha aconseguit transformar la fredor aparent d’aquest paisatge inhòspit en un espectacle màgic, meravellós i ple de colors. En contrast amb la blavor del gel i la neu, hi trobem la calidesa dels nassos vermells que passegen els entranyables i divertits clowns. Es desplacen fent tentines per amunt i avall de l’escenari, fent i desfent, sense saber ben bé per on van- Però aquesta incertesa és el que fa despertar la imaginació a l’espectador; llibertat total en un món oníric, on tot passa. Una barreja de sorpreses, riures i tendresa embolcalla tot el teatre. Un espectacle de 360 graus que t’envolta, et deixa entrar i gaudir com un clown més, dins un món fantàstic.
És d’aquests espectacles que et quedes embadalit per l’ambient; la música de fons discretament dirigeix l’acció i un fum blanc i dens, com un núvol, recobreix els caps de la gent. Abrigat per aquesta atmosfera de suspens i sorpresa, et venen al cap records i imatges; tot un seguit d’històries que no saps perquè però han decidit ressorgir en aquell instant. Slava’s Snow Show, va ser un dels primers espectacles que vaig tenir la sort d’anar a veure a Temporada Alta, en aquells temps on assegut a la butaca, els peus encara no em tocaven a terra. Uns quants anys més tard, he tornat a gaudir d’una felicitat absurda i d’una infància passada. Un espectacle pels més petits, pels més joves, pels més adults i pels més vells. Perquè aquest espectacle és diferent per cadascú però tothom hi pot reconèixer quelcom familiar, al no tenir una temàtica clarament definida, cadascú pot estirar el fil de la història per on vulgui i fer-se-la seva.
Un clown, amb un barret amb ales que semblen orelles, i una teranyina esfilagarsada per damunt, es passeja vacil·lant per l’escenari. Amb un nas vermell enorme com una gran bola de neu. Mira el públic i no li cal dir res; gestos, mirades i sons intel·ligibles, per fer riure tot el públic. La clau està en el tempo. Arranca i s’atura, generant un silenci que dura breus instants abans que s’ompli ràpidament de rialles de tot tipus; algunes desvergonyides i d’altres més discretes. A mi m’ha provocat una rialla sincera; una sinceritat generada per la innocència i tendresa que transmeten els clowns damunt l’escenari.
I és que potser era aquest el paisatge que observava Slava Polunin des de la finestra de casa seva, a un poblet de Rússia... I potser, en un determinat moment, Slava Polunin, va decidir obrir lleugerament la finestra, per deixar que un aire fred l'envaís completament. La màgia d’aquest espectacle rau en la finestra, que sempre roman oberta, i llavors les volves de neu entren i surten de dins de la casa, i difuminen el paisatge fins al punt que ja no saps si estàs a dins o a fora.
Eudald Vicens
@EudaldVR
