Here, Lali Ayguadé i Guilhem Chatir
El canal, 23 de novembre
[caption id="attachment_3876" align="aligncenter" width="416"]
Lali Ayguadé - Here ©Tristán Pérez-Martín[/caption]
Lali Ayguadé torna a passar per temporada Alta, aquest cop acompanyada de Guilhem Chatir per portar-nos Here, on també els acompanya la cantant lírica Astrid Stockman.
L'aquí i l'ara. Els ballarins neixen en un espai zero, sense conèixer res, ni emocions ni regles. Poc a poc, la cantant lírica els anirà introduint en un món d'emocions i normes.
L'important, però, és “l'altra”, el que està amb tu, en un camí que molts han recorregut abans, que molts recorreran després i en el qual és difícil deixar la teva marca, només estem de pas, i tot el que importa és l'aquí i l'ara. “L'altra” ens ajuda a crear-nos a nosaltres mateixos, ens creem una imatge de nosaltres a partir dels imputs exteriors, ens anem modelant durant tota la vida.
Sigui quin sigui el tema, sembla una excusa per començar a crear. Crear moviment, en aquest cas. I és que Lali Ayguadé ens torna a demostrar perquè a molts ens ve al cap quan pensem en una bona ballarina, i aquest cop està acompanyada de Guilhem Chatir, que junts, diríem que poden fer tot el que vulguin, sembla que els seus cossos no tenen límit, saben arribar a unes velocitats que maregen fins i tot a l'espectador, van perfectament coordinats la major part de l'espectacle i ens mostren una tècnica precisa. La cantant Astrid Stockman no es queda enrere, també sap estar a l'altura dels dos ballarins.
És una peça amb uns intèrprets d'una qualitat immensa i una coreografia que els permet lluir-se, mostrar el seu virtuosisme i arribar a moments de velocitat i intensitat elevades. Lamentablement això és tot. La peça no va més enllà de la coreografia per ells dos, que acaba convertint-se, ja només començar, en una partitura de moviment on els dos es mouen sincronitzats però en la qual no hi ha espai per a res més.
La creació de la peça sembla que intenta estar embolcallada per un context temàtic que ni tan sols es deixa veure, i una coreografia que sembla ser en el que tots els esforços han estat bolcats, ja que és l'únic que existeix, i el problema és que la manera d'entendre la coreografia és a partir d'una sincronització constant. Entrem a la sala i comença la partitura de 50 minuts que no deixa ni una escletxa perquè tu puguis entrar, només veure-la. Una partitura feta pel virtuosisme, no per res més.
Un linòleum blanc, una il·luminació senzilla i una cantant lírica que sovint intenta entrar des del cant líric en altres registres musicals acaben només ressaltant la buidor que acompanya la coreografia.
Potser la peça era només una coreografia, per això dic que a aquí li interessi veure una de les millors ballarines que ocupen els escenaris catalans, la vagi a veure allà on pugui. La Lali és una ballarina a la qual s'ha de tenir en compte quan parlem de la dansa a Catalunya i fins i tot més enllà.
Ferran Gordillo
