Ubu
Teatre Nacional de Catalunya
Hi ha diversos atemptats contra el teatre: Dir el nom de la tragèdia escocesa, vestir groc, i pujar a l'escenari sense saber-se el guió. Robert Wilson, però, n'ha creat un de nou: Fer Ubú sense dir "Merdra".
Jarry ja començava el seu enfotiment titellaire cap a un professor amb aquest atac contra la impostació i correcció del teatre que l'envoltava, i es convertia en una declaració d'intencions: vinc aquí a ser brut, incorrecte i descarat. Wilson també pot arribar a tenir aquest esperit. Les seves obres destaquen per tenir una gran profunditat simbòlica, i cada mil·límetre escènic té el seu perquè i el seu "què-qui-com", jugant amb la il·luminació, la composició (física, pictòrica i musical) i el capgirament envers el material original.
Amb aquesta proposta, Wilson rescata l'admiració de Joan Miró envers aquesta criatura "escocesa wannabe" de Jarry i retorna a l'escenari els titelles gegants i disfresses que l'artista català va engendrar amb La Claca per "Mori el Merma". És un bon toc de barret al fet que Jarry va idear la seva paròdia de Macbeth per a titelles (concepte que ja va recuperar magníficament Application Rejected amb Ubu Rex), però que fa més el pes d'una referència anecdòtica que no al servei del contingut: una desfilada de cameos.
Aquest retorn i referència poc jugat per part de Wilson representa el dilema de la producció: es veu l'amor, la reverència artística i el treball de recerca per dur aquesta peça a la vida, però es juga poc. El producte final és una obra d'intencions, no de resultats.
Wilson és un director plàstic, amb una estètica marcada (un marc escènic monocromàtic i més instal·latiu que teatral, que trenca amb petits tocs de colors primaris i gestos precisos) i un constant desig de sorprendre a l'espectador amb trencaments sobtats a partir del soundscape o la il·luminació, encara que el primer a vegades dificultava entendre el poc text de Jarry que apareix i contextualitza.
UBU recorda al seu "Rhinoceros" de 2014 a nivell d'estètica i de seguir la premissa d'agafar una peça surrealista i Wilsonificarla. La diferència entre la peça d'Ionesco i la de Jarry, és que sembla que amb la peça del paquiderm hagi tingut la capacitat de tenir un desplegament artístic i creatiu més gran i lliure. Amb Ubu proposa conceptes que oblida a l'instant, com terres de diaris que es recullen al cap de 5 minuts, titelles Mirònics enormes que triguen més a posar-se sobre l'actor que viure sobre l'escenari, estructures narratives i canvis d'espais pobres que recorden a decorats fets pels alumnes desganats de l'assignatura de plàstica per l'obra dels de la de teatre... Sembla el prototip de 55 minuts d'una peça de 90, o la segona evolució d'un work in progress, més que un producte acabat.
Les idees hi són, el talent hi és, el rerefons hi és, l'amor hi és, i el divisme artístic també. El que no hi ha hagut (esperem, de moment), és la sensació de veure una peça completa.
Àlex Locubiche
