L'any 2021 va fer 125 anys de l'estrena de l'Ubu roi d'Alfred Jarry al París del 1896. Aquell aniversari va ser el desencadenant d'un projecte escènic a partir d'una idea original d'Imma Prieto, directora d'Es Baluard. Museu d'Art Contemporani de Palma. El centre d'art va dissenyar de manera paral·lela una exposició i un muntatge teatral. Tots dos se centraven en la manera com Joan Miró havia abordat la versió d'Ubu roi que el grup de teatre experimental La Claca havia dut a escena l'any 1978 amb uns titelles mironians creats per Joan Baixas, ben bé com si Miró hagués concedit permís a un exèrcit de personatges extravagants per abandonar les teles dels seus quadres. Robert Wilson, una de les principals figures mundials de l'experimentació escènica, pren entre les mans aquell moment que va posar en contacte els universos del creador de La Masia i de l'inventor de la patafísica, per tal de crear una combinació d'arts plàstiques i escèniques que reflecteixi la potència de tots dos creadors i que torni a portar a escena aquesta crítica al totalitarisme i a la guerra que és Ubú rei. Els encarna un personatge grotesc i dictatorial, que Wilson recrea fidel a les fonts originals, però donant una vida i personalitat pròpies. Aquí s'utilitza l'essència de l'obra com a font d'inspiració per tal d'apropar-se a la bogeria del poder des de la tirania, l'arbitrarietat, la crueltat, l'absurd, la covardia i la mort. Els personatges diversos de l'obra, que pren la forma d'un ball, es confonen i formen un conjunt en un collage dinàmic del qual formen part titelles, pancartes, animals, danses grotesques i veus enregistrades. Així, el públic podrà triar la perspectiva des de la qual veu aquesta representació ridícula del poder i la barbàrie.
Robert Wilson és una personalitat de l'escena nascuda a Waco (Texas) que, des de finals dels anys setanta, ha marcat la manera com es representa el teatre i l'òpera amb propostes que integren de maneres poc convencionals disciplines com la dansa, el moviment, la il·luminació, l’escultura, la música i el text. És el fundador i director artístic del Watermill Center, un conegut centre de creació per a les arts situat prop de Nova York.
Una producció d'Es Baluard. Museu d’Art Contemporani de Palma
Coproduït pel Grec 2023 Festival de Barcelona i el Kunstfest Weimar.
Espectacle recomanat per a espectadors i espectadores a partir de 12 anys.
Ubu
Teatre Nacional de Catalunya
Hi ha diversos atemptats contra el teatre: Dir el nom de la tragèdia escocesa, vestir groc, i pujar a l'escenari sense saber-se el guió. Robert Wilson, però, n'ha creat un de nou: Fer Ubú sense dir "Merdra".
Jarry ja començava el seu enfotiment titellaire cap a un professor amb aquest atac contra la impostació i correcció del teatre que l'envoltava, i es convertia en una declaració d'intencions: vinc aquí a ser brut, incorrecte i descarat. Wilson també pot arribar a tenir aquest esperit. Les seves obres destaquen per tenir una gran profunditat simbòlica, i cada mil·límetre escènic té el seu perquè i el seu "què-qui-com", jugant amb la il·luminació, la composició (física, pictòrica i musical) i el capgirament envers el material original.
Amb aquesta proposta, Wilson rescata l'admiració de Joan Miró envers aquesta criatura "escocesa wannabe" de Jarry i retorna a l'escenari els titelles gegants i disfresses que l'artista català va engendrar amb La Claca per "Mori el Merma". És un bon toc de barret al fet que Jarry va idear la seva paròdia de Macbeth per a titelles (concepte que ja va recuperar magníficament Application Rejected amb Ubu Rex), però que fa més el pes d'una referència anecdòtica que no al servei del contingut: una desfilada de cameos.
Aquest retorn i referència poc jugat per part de Wilson representa el dilema de la producció: es veu l'amor, la reverència artística i el treball de recerca per dur aquesta peça a la vida, però es juga poc. El producte final és una obra d'intencions, no de resultats.
Wilson és un director plàstic, amb una estètica marcada (un marc escènic monocromàtic i més instal·latiu que teatral, que trenca amb petits tocs de colors primaris i gestos precisos) i un constant desig de sorprendre a l'espectador amb trencaments sobtats a partir del soundscape o la il·luminació, encara que el primer a vegades dificultava entendre el poc text de Jarry que apareix i contextualitza.
UBU recorda al seu "Rhinoceros" de 2014 a nivell d'estètica i de seguir la premissa d'agafar una peça surrealista i Wilsonificarla. La diferència entre la peça d'Ionesco i la de Jarry, és que sembla que amb la peça del paquiderm hagi tingut la capacitat de tenir un desplegament artístic i creatiu més gran i lliure. Amb Ubu proposa conceptes que oblida a l'instant, com terres de diaris que es recullen al cap de 5 minuts, titelles Mirònics enormes que triguen més a posar-se sobre l'actor que viure sobre l'escenari, estructures narratives i canvis d'espais pobres que recorden a decorats fets pels alumnes desganats de l'assignatura de plàstica per l'obra dels de la de teatre... Sembla el prototip de 55 minuts d'una peça de 90, o la segona evolució d'un work in progress, més que un producte acabat.
Les idees hi són, el talent hi és, el rerefons hi és, l'amor hi és, i el divisme artístic també. El que no hi ha hagut (esperem, de moment), és la sensació de veure una peça completa.
Àlex Locubiche
