Beuré de la teva aigua
Teatre de l’aurora, 9 d’octubre de 2022
Vivim congelats en la desesperança. No canviarem el món. Mirar el futur és l’abisme on ens aboquem, inevitablement. Respondre-hi té poc sentit. Els joves veiem com el pou del que vindrà es buida d’aigua i quedem amb els llavis secs i els ulls en blanc. La consciència ja no ens serveix, som immunes a les imatges dels cadàvers a la platja i les contradiccions no ens alimenten a lluitar. Aquesta sembla la sensació generalitzada. Alguns n’hi diuen “ecoansietat”, d’altres “la generació de les dues crisis”. Sigui com sigui, els joves ja no prenem per companya la tristesa dels protagonistes de La malaltia; ni tampoc ens omplim de ràbia combativa com a La meva violència. Sembla que ara, en nosaltres, hi plana la fredor, el buit. Com un cubicle de color blanc nuclear.
Quan t’assequen el pou de casa per obligar-te a disparar, costa trobar una escletxa d’optimisme. Quan ja no pots cultivar els tomàquets carnosos que arrencaven el somriure del teu amic, el teu discurs és fred i cru. Quan impulses consciència i no pots canviar res, és difícil transmetre esperança. Quan la teva condició de víctima et fa botxí, ni abraçar els pares sembla reconfortant. Beuré de la teva aigua és una carta pessimista, un retrat amb moltes ombres.
Marc Tarrida es posa a la pell del Yafar, d’ell mateix i d’un guàrdia civil. Tres monòlegs lligats per la crisi climàtica i, sobretot, per la sensació de frustració. La guerra a Palestina explicada en primera persona. La desil·lusió d’un actor que sap que el teatre és inútil. La crisi vital davant la crisi migratòria.
El text de Dobrin Plamenov és de frases curtes i directes. No deixa espai al dubte i les vacil·lacions. T’empeny al malestar com una onada arrossega un cos a la deriva. La brevetat i les paraules esmolades prenen en cada monòleg una dimensió diferent: en el primer, es tornen poesia; en el segon, es fan honestedat i distensió; en el tercer, es transformen en el dolor amarg dels adeus. Tres punts de vista i un sentiment. Tres veus diferenciades i un missatge comú. Una lliçó no alliçonadora.
La direcció (del mateix Plamenov) deixa l’actor sol escena i despullat de pràcticament tot artifici. Només algun reforç audiovisual en les parets immaculades. Marc Tarrida, però, supera el repte amb nota. Deixa enrere la comicitat dels muntatges amb la companyia Dúo Fàcil (Bollywood, Bombay, Barcelona, etc.) i abraça la tragèdia més profunda. No li havíem vist una cara tan fosca ni participant a d’altres muntatges com El quadern daurat, Eufòria o El desig del cor. El to de les paraules és volgudament poc emocional i, per contra, deixen en l’espectador el regust que volen, el del got buit i l’ànima eixuta. Un treball actoral intens, quirúrgic, cerebral, exigent i, sobretot, magnètic.
Els escenaris s’omplen de desencís mirant el futur, així ho comprovàvem al TNT, posant-ho en evidència a la crítica d’El futuro. Llençar-se a l’humor o a la desil·lusió és una tria de cada espectacle. Quins horitzons tenen els creadors si els espectadors preveuen futurs distòpics? Caldrà veure-ho i parlar-ne.
Gel que es desfà i aigua estancada. Pous que s’assequen i indústries que en fan negoci. Cossos inundats i llàgrimes seques. Veient això, el Marc (en escena) mostra la realitat amb dades i preocupacions. És bona persona, però les preocupacions són diferents de les del Yafar, per exemple. Reconeix que no hi pot fer res i s’atreveix a fer-ne autoironia. Sap que la platea, també privilegiada, hi empatitzarà. La companyia sap que és incert saber si el teatre ens canviarà, però vol intentar-ho. Potser no serveix de res, la consciència. Potser no serveix de res, anar al teatre. Potser no hi ha res tan necessari.
Martí Rossell Pelfort
@martirossellpelfort
