Ivan i els gossos
Sala Fènix, 18 de setembre de 2022
La misèria, la fam i el fred travessen les ànimes dels ciutadans d'aquesta Rússia del 1996. Els gàngsters i els militars tenen abrics contra el fred, menjar contra la fam i diners contra la misèria. Trepitgen fort amb sabates dures. Mentrestant, els carrers són plens de desesperació i els ulls dels infants i els gossos són buits, orfes d'esperança. Els cartrons a la intempèrie intenten tapar el fred, però no contemplen la possibilitat d'un món millor.
El nostre Ivan és víctima d'un sistema que arracona tot allò que necessita menjar, beguda i calor. Casa seva l'expulsa i necessita trobar escletxes per poder sobreviure i, sobretot, ser estimat. L'Ivan és petit, però té clars els pensaments. Els seus ulls conserven encara un bri d'esperança, sap qui no vol ser. L'amor el troba en un estol de gossos. Els lladrucs, els grunys i els udols són el llenguatge de l'Ivan, que s'arrauleix a la vida canina per falta d'humanitat en els humans. Els instints més primaris són oblidats en el soroll truculent dels carrers, però es poden aconseguir en els petits amagatalls, les relacions quotidianes i els entrepans mig mossegats.
El text d'Hattie Naylor, traduït per Pau Carrió (que va dirigir l'Ivan i els gossos amb Pol López) és directe, duríssim, però conserva una certa poesia. Les frases vertiginoses, les breus aparicions d'altres personatges i els entranyables lladrucs configuren un univers al voltant de l'Ivan on les paraules hi tenen un paper clau. Encara queda esperança, malgrat tot, i és gràcies a la mirada innocent del protagonista, i a la bellesa que evoquen les paraules.
Pau Rosell s'endinsa en el personatge de l'Ivan des de la vulnerabilitat, abraçant el context dur i responent-hi amb més tendresa que violència. És un infant no infantilitzat, sinó sorprès i enfadat amb un món destructiu i fred. Mirant-nos fit a fit, còmplices del seu amagatall, ens té permanentment enganxats al seu periple pels carrers de Moscou. Es mou amb rapidesa i sap construir els espais i les emocions amb el cos i la veu, a tocar del públic.
En la posada en escena hi ha poquíssims elements. El més encertat és el de les sabates, claus per dibuixar els altres personatges. Els peus són ben visibles pels infants i els gossos i marquen, també, la classe social de qui els calça. Els cartrons i plàstics que empaperen la sala són només un decorat que evoca la misèria dels carrers, però sense importància per explicar el relat. Juguen un paper clau en la creació d'espais la il·luminació i l'espai sonor, senzills i eficients. Els tons càlids retallats ens submergeixen als amagatalls plens de tendresa i la llum freda general ens deixa desemparats als violents carrers de Moscou. Hi ha el mateix joc en l'espai sonor, que passa dels silencis que abracen a l'acumulació que esgota.
Pau Rosell signa una gran interpretació que, unida al lluminós text original, deixa a l'espectador bocabadat. Els pocs recursos escènics són suficients per construir aquest abric on les paraules i els lladrucs són calor i amor. Tothom persegueix ser estimat. El viatge de l’Ivan és el de qualsevol de nosaltres, per això els seus sentiments, malgrat la fantasia de la situació, connecten tant amb els nostres. El final agredolç deixa la porta entreoberta i ens fa reflexionar sobre quins volem que siguin els nostres gossos.
Martí Rossell
@martirossellpelfort
