Fotografia: Erola Albesa Solsona
Ivan i els gossos
La Badabadoc, 4 de març de 2024
On acaba la humanitat d’una persona i comença la d’un animal? En què ens transformen la violència, la precarietat i la lluita per la supervivència? Ens situem a Moscou, el fred hivern de 1996. La crisi sacseja la ciutat. Decadència. Desesperació. No hi ha diners per comprar menjar ni aigua i les famílies s’esforcen per tirar endavant. Fins que ja no els és possible. Ivan i el gossos comença amb la narració d’aquesta situació i de la solució a la qual arriba la ciutadania: desfer-se de les coses que mengen i beuen. Els gossos. I, més endavant, els nens.
Un Pau Rosell molt expressiu i energètic es posa a la pell de l’Ivan, un nen de quatre anys que vagareja per una ciutat desconeguda i decadent, buscant algun lloc al qual poder dir casa. Topant-se amb figures totalment deshumanitzades, el nen acaba trobant refugi entre una colla de gossos abandonats. La innocència del personatge va degradant-se a mesura que va sent testimoni i víctima de situacions extremes, que ens fan qüestionar on arriben els límits de l’empatia i la humanitat en un Moscou on tothom lluita per la pròpia supervivència.
Aquesta escena devastadora va acompanyada per la creació de Xavier Boada i Zoe Serrano d’un entorn tan fred i precari com la vida de l’Ivan, envoltat de plàstics i amb un únic element escènic: sabates. Un objecte tant quotidià com necessari i distintiu. Tot això, acompanyat d’una il·luminació que transmet el impassibilitat i la cruesa de l’entorn, et transporta a les condicions en les quals viu (o més ben dit, sobreviu) el nen.
En aquesta atmosfera, Ivan i els gossos genera un parèntesis a les nostres vides frenètiques (i privilegiades) per fer-nos reflexionar sobre què significa ser humà, la necessitat de sentir-nos estimats, la pèrdua de la innocència i la cruesa d’una violència generada per la desesperació. La història, que deixa pocs espais per l’esperança, no et deixa anar. Ens fa menys inhumans contemplar la violència des de lluny? És molt fàcil, sentir-se interpel·lada per una obra que està tenint lloc a menys de 5 metres de nosaltres, en una Badabadoc gairebé plena. Tot i això, què passa amb tota la violència que veiem a les notícies o a les xarxes? És bastant més real que un monòleg, però potser ens hi estem immunitzant? La història que ens explica l’Ivan és, en certa manera, entranyable, propera i empàtica, però també freda, brutal i desesperançadora.
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa)
