Frank
Espai Lliure, 12 de maig de 2021
Clara Manyós i Xesca Salvà han convertit l'Espai Lliure en el món de Frank. Només s'hi permeten quadrats blancs. Res de rodones ni triangles ni color ni res de res. Hi entrem de ple, seiem en quadrats blancs, mirem els quadrats blancs. La dictadura és això? Partint del conte de Ximo Abadía, les dues directores encaren el repte d'explicar el franquisme als infants. La valentia de fer-se preguntes implica perill.
El món de Frank és blanc (permeteu-me el rodolí). L'ambient que s'hi respira és fred. D'hivern, de dictadura. Uns vigilants (militars) procuren que res no surti de la norma. Si és així, hi responen amb violència. Els acompanya la música compassada i una coreografia marcada, rectilínia. Qui vol viure en un món així? De mica en mica aquest univers autoritari anirà suportant alguns embats. I els crits de llibertat s'enduran la repressió (o almenys, gran part) com el flautista s'endú les rates d'Hamelín. Podrem enderrocar el totalitarisme o ens conformarem a fer-ne una festa? Si voleu fer-vos un espòiler, només cal que mireu les notícies.
Els més petits coneixen la figura de Francisco Franco? Probablement no. Tenim una memòria històrica de peix. Preferim mirar endavant. Els que han viscut la dictadura no en volen parlar, i als altres, sembla que no ens interessi escoltar-la. L'exercici d'apropar-s'hi sempre és revelador, ara que la crítica social s'escampa per la majoria d'espectacles. Traslladar aquesta memòria, aquest bagatge feixuc, no és senzill. José y sus hermanas se'n van sortir amb el mític Los bancos regalan sandwicheras y chorizos. Són molts els espectacles que s'hi han apropat i han descobert que potser la transició no va ser tan "modèlica" com deien, perquè quaranta anys de règim totalitari, són una llosa que pesa. Com s'apropa aquesta realitat als nens? El conte dels quadrats blancs (repressió i dictadura) enfront de les formes lliures i acolorides (llibertat i democràcia) s'explica de pressa, potser massa. Però la figura de Franco apareix explícitament en escena, i parla, fins i tot. Amb la platea plena de nens, convindrà que les famílies i les escoles en parlin, o la voluntat d'apropar-se a la història d'Espanya quedarà reduïda a l'anècdota dels quadrats blancs.
En moltes escenes apareix la figura de Franco amb tocs humorístics, simpàtics. Estem blanquejant (valgui la redundància) el franquisme? Franco pot caure bé? El debat apareix a la plaça Margarida Xirgu, amb els adults que hem assistit a la funció. Alguns diuen que "és com el del Polònia", una noia del Lliure diu "l'espectacle no jutja a Franco, sinó que mostra què és una dictadura"... El debat, com sempre, enriqueix l'espectacle. Sigui com sigui, cal un treball posterior o previ amb els més petits, perquè Franco ballant i rient desperta una simpatia que, quan exerceix violència, deixa a més d'un glaçat.
Pocs cops el teatre familiar disposa dels recursos d'un espai com el Lliure. La bruixa de la tramuntana ja gaudia d'una tècnica molt bona. Ara, destaca un espai escènic fabulós (ideat per les dues directores), una il·luminació sorprenent i una música que funciona de meravella com a companya de viatge, per traslladar-nos als diferents punts des d'on mirar-nos cada escena.
Núria Solina, Agnès Busquets i Anna Pérez Moya es capbussen dins de tots els personatges a través del gest i l'humor. L'expressivitat dels cossos i les cares és el punt clau de les interpretacions. Tres actrius de perfils ben diferents, que, per desgràcia, no acostumen a ser protagonistes. S'entenen de meravella i funcionen tota mena d'escenes: humorístiques, serioses, coreogràfiques, estètiques, parlades...
Frank (des de l'absoluta subjectivitat de persona que va gaudir sense pensar "això és per nens") és un espectacle deliciós. Artísticament potent, discursivament atrevit i tècnicament impecable. Aquest Frank ha de viatjar per Espanya, ha d'atrevir-se a fer caure la caspa dels que presumeixen d'una transició modèlica, ha d'arribar a totes les edats i ha d'anar acompanyat d'un suport històric. Humor, gest i càrrega visual poden ser els elements per aixecar la llosa del franquisme? Si no fan caure els monuments franquistes, almenys que ajudin a entendre què volia dir que el món fos ple de quadrats blancs.
Martí Rossell Pelfort
@MartiRosPel / @MartiRossellPelfort
