La mala dicció completa la trilogia encetada per La caiguda d’Amlet (o La caiguda de l’ac) (2007) i seguida de L’empestat (2015), fruit d’una personal relectura de les tragèdies de Shakespeare. Si la primera es va influenciar de Hamlet i la segona de La tempesta, aquesta darrera creació perverteix Macbeth, i trasllada, a dia d’avui, no tant el tema de l’ambició per posseir el poder, sinó la manera com actuem posseïts per aquest.
Estem sota els efectes d’un encanteri que ens fa viure encegats pel capital —istme actual entre el dalt i el baix, entre el bé i el mal—. I, per gràcia geogràfica i l’evident polaritat, ens ha tocat tenir el poder i la il·lusió de llibertat. I amb aquests hem jugat: dominats pel poder i eternament insatisfets, tant, que n’hem abusat, i els nostres crims innombrables han dut el món al límit del col·lapse.
Conscients, ara, vivim temps de remordiments, i a la nit sentim malsons que ens arrenquen el son. Un cop destruït el món natural, sols ens queda aquest món abarrotat del llenguatge. Ens ha caigut una maledicció per haver dut la mà a l’addicció.
La mala dicció
Teatre Lliure de Gràcia, 28 d'octubre
Mortals amorals, amors immorals, mira'ls, horrors, humors, orals, malalts i males morts. I sort. I sort d'Oriol que vol i vola i molt. I mola.
Indi-gest tanca (i canta) una trilogia de laments que, folls, follen la ment. Unes peces que apedacen Shakespeare i passen bé. Ens les empassem, gens indigestes, aquestes gestes, que gaudirem. Jordi Oriol perverteix Macbeth, fent protagonistes el Marc i la Beth. Una trama que seguim, fútil, però que és útil i serveix per resseguir els mots, les morts i els amors d'aquesta troballa, que balla amb la por ètica. Allò que va escriure l'anglès, queda ara en res, només essència i presència de paraules tossudes, volgudes, buscades. S'hi intueixen gelosies, desitjos coartats, revolucions que evolucionen i poders que de la feina en fan una eina de control. Sonen i ressonen, actuen i fluctuen i els mots, ull per ull, dit a dit, fit a fit i fet i fet, ja ens han fet seus. O nostres. O vostres. La confusió és com fusió entre la funció i l'espectador.
Es veu el llautó de l'autor, que és, també, actor. De l'Oriol que fa gol. I té fusta i fa festa de la farsa que força la paraula. I vet aquí, al seu costat, la Paula Malia, que s'agafa a la paraula, entremaliada i en treu la sang, estranya, de l'entranya. Enganya i enganxa. De contrapunt, Carles Pedragosa, que furga, pica pedra i gosa quan li donen el peu. No només no fa nosa sinó que el moment és seu. És el cridat, l'esclau, la clau que obre tots els planys.
I s'hi veu, amunt, Xavier Albertí, que agafa la poètica sense por i, malèfica, en fa bellesa frenètica. Uns lluentons que il·luminen i lluen on la cortina és la màgia que embolcalla i calla. No sobren elements, que són, elementalment, música única i algun joc de lloc. Sap mesurar el ritme que carreguen les paraules i la cançó fa descansar, si fa sol. Sols paraules ben dites, versos malversats i bones diccions (que ens mantenen addictes al que dicten).
Escenografia, il·luminació i vestuari s'alineen i de la ira i en fan deliris de l'iris. Preciós i precís imaginar un espai nu, només màgia que llueix i un so que ens uneix a una sinestèsia embriagadora d'absurds, que absorbeix. L'elegància d'un espai que no és enlloc, només un joc, que es va elevant i va llevant tota l'escena fins que només hi ha mots ballant.
Figures retòriques i preguntes teòriques. Un drama que brama a tots els vents aquests invents que són els mots. Molts mots s'acumulen i s'encreuen, les paraules juguen, es persegueixen, es perverteixen i ens diverteixen. Els amants de la literatura juganera riem a la grada com qui juga a l'era, i ja ens agrada. Que bé que ve el Jordi Oriol al Lliure, amb el seu univers de vers. Un exercici líric i lingüístic, virtuós i prodigiós, un espectacle triomfant. D'aquest trio, ja en soc fan. Fantàstics.
PS: A la sortida hi trobareu el Teatre Reunit, una manera genial de tancar l'experiència i permet aprofundir en els jocs. Jo ja l'he començat.