La mala dicció
El Canal, 5 de desembre de 2021
La mala dicció comença abans de començar. La primera intervenció de l’obra, per sorpresa de tots, és el tant conegut “l’espectacle està a punt de començar”. Jordi Oriol ja ha entrat a l’escenari i les llums de sala encara estan enceses. Ràpidament entenem que el que s’ha sentit és l’oracle de les bruixes de Macbeth.
Aquest és el primer indici del què es mantindrà al llarg de tota l’obra dirigida per Xavier Albertí: una apel·lació (més o menys directa) a l’espectador, constantment involucrat en l’obra. La situació inicial ens situa en un ambient entre estel·lar i màgic: un teló de fons negre amb lluentons, fum que va envaint l’escenari, dues estructures metàl·liques (semblen instruments) i un terra reflectant que amplifica l’efecte de tot plegat. Em fa pensar en les típiques imatges del cosmos preses des d’una nau espacial. Tanmateix, quan entren els actors, vestits amb la mateixa tela que el fons (s’hi confonen), no puc evitar veure-la com la d’un vestit de festa de Cap d’Any. Màgia o realisme? Festa o solemnitat? Com si estiguéssim dins un somni (o d’un malson), a mesura que avancen les escenes anem veient que no sempre són conceptes excloents.
Que ningú es pensi que La mala dicció és la història d’un general que vol ser rei: Macbeth no és el protagonista. Ho és la paraula i sobretot la seva dicció. El text juga constantment amb el llenguatge, i tot i que en alguns moments pot cansar a l’espectador, aquest magnífic joc rocambolesc serveix per desubicar-nos, per fer-nos repensar cada mot intentant trobar-li un segon sentit i per, sovint, fer-nos riure. Un tast, en el títol: quina relació poden tenir una maledicció, una mala dicció i una mà a l’addicció?
Aquesta maledicció, aquest oracle, aquesta veu en off, és la preocupació inicial del protagonista, ja que fa que es plantegi la fantàstica pregunta de si el món en el què viu no pot ser realment un teatre (theatrum mundi). A mesura que avança l’obra es va revelant un lleuger fil conductor, paral·lel al de Macbeth, però el text tendeix a tractar amb conceptes universals (l’ètica, l’estètica, l’avarícia o la por) més que no pas amb escenes concretes. A partir d’aquí, puntualment sí que es fa referència a problemàtiques reals. En alguns casos és mitjançant un petit comentari (sempre enginyós), que s’indica a l’espectador que allà hi ha un fil per estirar: el futur del planeta, el capitalisme insostenible, l’ambició desenfrenada… en definitiva, la crisi de valors morals. En altres casos es tracta la problemàtica de forma més extensa, tot i que sempre molt poètica. Seria el cas del paper de la dona a la societat actual. Crec que cal destacar l’actuació de Paula Malia en l’escena que correspondria a Lady Macbeth somnàmbula quan s’imagina amb les mans tacades de sang. Ens parla del futur, de la pèrdua, de la justícia i del patiment d’una manera realment punyent, impactant i molt bonica alhora. És en aquest moment quan la paraula sang, tan repetida en l’obra, obté el màxim significat, alhora que el contrast entre el negre i el vermell, gairebé els dos únics colors de l’escena, es mostra més voraç.
La mala dicció és una fantàstica combinació d’enginy, tragèdia, humor i crítica social emmarcada en una escenografia trencadora i materialitzada per un equip tan ben coordinat que Paula Malia, Jordi Oriol i Carles Pedragosa semblen tres veus d’una mateixa consciència. Acabo dient que vaig anar a veure l’obra sense haver llegit Macbeth però havent-me informat prou per poder entendre’n certes referències. Ara l’estic llegint i puc aprofundir més en l’obra d’Albertí, tot i que mantinc la interpretació del missatge principal. Penso que l’obra es pot gaudir més si s’ha llegit Macbeth o, si més no, si se n’ha buscat informació.
Andreu Boix Pagès
@aboix348
Fotografia extreta del web del Temporada Alta
