La meva violència

informació obra



Direcció:
Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Laura Daza, Marta Ossó, Sergi Torrecilla, Roger Torns
Dramatúrgia:
Llàtzer Garcia
Assesor de moviment:
Maria Salarich
So:
Guillem Rodríguez
Escenografia:
Albert Ventura
Il·luminació:
Albert Ventura
Sinopsi:

La Judit ha fet de la seva ira un sistema de vida. Sempre està tancada a casa i les seves víctimes acaben sent les persones que conviuen amb ella: el seu amic Sebi i la seva companya Lara. Ells li segueixen el joc com poden, però ara està arribant a uns límits insuportables. La Lara, per la seva part, està començant a fer passos per apropar-se de nou a la seva família de la qual es va deslligar un cop va conèixer la Judit. Avui és el dia que ha de trobar-se amb el seu germà Abel, exemple del sector de la societat al qual la Judit ha declarat la seva guerra personal.

La meva violència se centra en unes persones violentades pel seu entorn i que no saben com gestionar la ràbia i la ira que senten dins seu, ja sigui per bloqueig mental, per por o perquè no saben cap a on ni cap a què dirigir-les. I mentrestant, el temps avança i la joventut s’evapora.

La meva violència és un text inspirat lliurement en l’obra de John Osborne Look back in anger, que a casa nostra es va conèixer amb el títol Amb la ràbia al cos. Es tracta d’un encàrrec que Produït per H.I.I.I.T ha fet al director i dramaturg Llàtzer Garcia. De l’obra original ens quedem el seu esperit, irat i inconformista, amb uns personatges que es neguen a ser hipòcrites, a viure com zombis, personatges que prefereixen patir perquè en el patiment es reconeixen com a humans. Produït per H.I.I.I.T, companyia integrada per Laura Daza i Roger Torns, ha decidit comptar aquest cop amb una visió externa per tal de poder submergir-se en un treball actoral hiperrealista, cru i acurat. Per això compten amb en Llàtzer Garcia, autor i director amic amb qui tenen afinitat i coincidències en la manera d’entendre el fet teatral i el treball en escena, i que en els seus muntatges busca aprofundir en l’ànima, els desitjos i les raons dels personatges.

Crítica: La meva violència

28/04/2021

Així és viure i així soc jo

per Judit Martinez Gili

La meva violència
El Tantarantana, 18 d'abril de 2021

Acumulem violència. Absorbim violència dels mitjans i l'actualitat, ens mengem la violència de cada dia de la nostra rutina repressiva i estressant per sistema. La violència ens queda a la pell per tot el que ens ha passat i ens passa, i no sabem què fer-ne quan en tenim tanta. No entendre i no poder fer res generen violència en les persones que, impotents, sovint ens enfadem per coses petites, o perdem les ganes, o la paciència, perquè la violència no deixa espai per adonar-se que ja feia estona que el got estava a punt de vessar. La Judit (Laura Daza) ha convertit la violència en el seu llenguatge, i la seva parella Lara (Marta Ossó) i el Sebi (Roger Torns), el seu gran amic, entomen i esquiven els embats de la ira imprevisible que tot ho ennuvola. I la visita del germà de la Lara, l'Abel (Sergi Torrecilla), serà el detonant de tot. Els personatges de La meva violència són humans i per tant incoherents, i responen únicament a les seves emocions com a subjectes actius i passius de la violència. Llàtzer Garcia ha sabut retratar la lletjor més real, la que més s'assembla a la vida.

Aquest teatre que parla dels embulls i dubtes de les persones és el que més fa vibrar emocionalment. Un teatre que fuig de la bellesa, que s'allunya del relat de grans audiències per explicar un trosset irrellevant de veritat. La meva violència sacseja en el moment en què el públic estima i odia tots els personatges en diversos moments de l'espectacle. En un escenari replantejat del Tantarantana, Produït per H.I.I.T dins d'El Cicló és honest i vertebra una història que comença per connectar de forma força corrent i acaba per il·lustrar i explicar tot allò que no s'entén. La proposta és àgil i funciona a batzegades d'energia, a vegades massa intenses i tot. El viatge de la història corrent a la psicologia de cadascú s'acompanya amb música molt clau cada vegada més present, i la proposta avança i s'allunya de la lògica de la ficció que poetitza la trama quan la realitat és crua i bruta, i les poques vegades que es deu a justificacions gairebé que no li caldrien.

De La meva violència en destaco tres idees. Primer, que l'argument s'ha d'entendre en un segon pla, perquè el transcurs dels fets només és el detonant del recorregut emocional de la violència, i la prova és que ni se li dona massa voltes ni busca el titular o el safareig. Després, que treballa en dos plans, d'una banda els personatges de la Judit i la Lara, completament arrodonits i exigents en la interpretació i a partir de les quals neix tota la resta, i de l'altra aquesta resta complementària, que realitza la mera funció de baula, d'interruptor o de tanca segons sigui convenient per afavorir el diàleg o el canvi. I finalment el tema. La violència que eix, amb la que s'ha de conviure i, també, la que obliga a fugir. És relativament corrent conèixer relats amb la violència com a personatge, però aquesta proposta fa l'exercici de mostrar el vessant més naturalitzat de les contradiccions humanes. La meva violència té una pàtina desafiant des del moment que parla obertament de les emocions, però de la manera més real possible, la que no s'entén i no respon a cap lògica cinematogràfica.

Judit Martínez Gili
@CritCultural