La meva violència
Teatre Tantarantana (Baixos 22), 18 d’abril de 2021
Produït per H.I.I.I.T, companyia acollida dins el projecte de suport El Cicló del Teatre Tantarantana, s’alia amb Llàtzer Garcia a La meva violència. Lliurement inspirada en Look back in anger, de John Osborne, l’obra indaga en la ràbia, en les seves causes i en les terribles conseqüències que comporta sobre la persona que l’experimenta i sobre les qui l’envolten.
La Judit (Laura Daza) viu amb la seva parella, la Lara (Marta Ossó), i un dels pocs amics que li queden, el Sebi (Roger Torns). La convivència de tots es veu amenaçada quan l’estat crònic d’ira de la Judit comença a assolir nivells perillosos, fet que coincideix amb l’arribada a la casa del germà de la Lara, l’Abel (Sergi Torrecilla), màxim exponent d’allò que la Judit més odia: la classe burgesa i intel·lectual. Aquest quart personatge farà esclatar la tòxica estabilitat en què vivien els altres tres i obligarà la Judit a confrontar-se amb la seva violència.
Partint de la peça d’Osborne, autor referent per a molts dels seus espectacles, Llàtzer Garcia construeix amb versemblança una història tràgica, però carregada de tocs d’humor àcid, incòmode. Com ja ha demostrat en obres anteriors (La pols, Els nens desagraïts o No m’oblideu mai), Garcia sap obligar el públic a mirar la violència a la cara. Una violència que se’ns mostra crua, despullada, sense concessions. Ni edulcorada ni culebronesca. El text atrapa i no dona treva: des que comença ens veiem submergits en una voràgine que sacseja emocionalment i que no ens deixa anar fins al final de l’obra.
En aquesta història d’extrems, és essencial la interpretació dels actors i les actrius, que aconsegueixen fer-nos empatitzar amb tots els personatges. La veritat i l’escolta de Marta Ossó captiven des del minut zero; malgrat no ser l’eix central de l’obra, brilla, i ens reconeixem de seguida en totes i cadascuna de les seves contradiccions. Sergi Torrecilla broda tant les escenes més dures, que entoma amb sobrietat, com els moment còmics (impagable la cara de circumstància quan arriba a la casa i es troba un panorama que no revelarem). Roger Torns encaixa a la perfecció el paper de l’intermediari, mirant amb una certa distància com els altres es llancen els plats pel cap, i els moments musicals que protagonitza destaquen dins la proposta escènica.
Laura Daza és potser qui encarna el personatge més difícil, per extrem i estripat, el de la Judit, basat en Jimmy Porter, el protagonista de l’obra d’Osborne. La seva violència arrossega energèticament tots els altres personatges i l’espectacle sencer. A la primera part de la peça, la ràbia sostinguda del personatge i el seu alt nivell de crispació arriben a generar un cert rebuig i dificulten que hi connectem. Ara bé, cap a la meitat, la Judit rep una notícia terrible, i és sobretot a partir d’aquest moment de trencament que brilla la feina de Daza, que es treu la cuirassa i es mostra per fi vulnerable i comprensible. Com passa en la música de Jacqueline du Pré, que tant agrada al personatge, descobrim que la Judit amaga molt de dolor darrere la seva ira. Si al principi l’odiàvem, ara ens fa empatitzar, i plorem amb ella, perquè entenem que, més que no pas ser una rebel sense causa (com James Dean a la pel·lícula homònima, la preferida de la Lara i l’Abel), la Judit té moltes causes per ser rebel. Ens podem emmirallar en la seva ofuscació, que molts hem sentit en algun moment o altre de les nostres vides.
A l’inici i al final, l’obra ens porta davant les escalinates d’un gran teatre del qual no es diu el nom, però tots sabem quin és. Quan entrem a una sala a veure un blockbuster, sovint deixem fora la nostra violència i la dels altres, decidim no mirar-la durant una estona i ens limitem a gaudir dels patiments més o menys banals d’uns personatges que no sempre s’assemblen gaire a nosaltres. Avui, però, s’acaba l’obra i, en sortir del Tantarantana, sentim que, la violència, l’hem deixada dins. El de Produït per H.I.I.I.T i Llàtzer Garcia no és un teatre aburgesat per desconnectar una estona, al contrari, ens confronta inevitablement i sense filtres amb la violència. La de la Judit. La nostra. La de totes.
Nil Martín
@nilmartinlopez
[Foto capçalera: © Sílvia Poch]
