L’any 1967, la cadena BBC emet “Our World”, el primer programa per via satèl·lit en viu de la història. Al món sencer, milions de persones podran bellugar el cap alhora al compàs d’“All you need is Love”. Com el Kenneth i la Sandra, dos joves i guapos somiadors que, com els Beatles, estan convençuts que tot és possible. L´únic que necessiten és amor. Amb el temps, però, el Kenneth i la Sandra deixaran de ser tan joves i tan guapos. Tindran fills i hipoteques. I un dia els fills es faran grans i passaran comptes amb el món que han heretat, un món que sembla ensorrar-se al compàs d’aquell “All you need is Love”. De debò que era amor, l’únic que necessitaven?
Love, Love, Love
La Villarroel, 16 de novembre de 2023
“Això ja ho entendràs quan siguis gran”, respon l’adult quan algú més petit pregunta allò que no té ganes de respondre. No és que qui fa la pregunta no ho pugui entendre, és la mandra de l’adult que no vol qüestionar-se el seu sistema de valors. Les preguntes poden fer trontollar el món. Callar-les és fer que tot es mantingui igual, perpetuar el sistema. És còmode, des del privilegi, cantar “All you need is love” dels Beatles, però sovint, tenen més raó Els Pets, i “No n’hi ha prou amb estimar-se molt”.
Després de l’exitosa Amèrica de la temporada passada (que podeu recuperar aquestes festes), Julio Manrique torna a La Villarroel amb Love, Love, Love, un text del dramaturg anglès Mike Bartlett (traduït per Cristina Genebat) que retrata els canvis sociopolítics d’Occident a partir de l’evolució d’una família. Manrique domina els drames de menjador. Té trajectòria, té talent i té públic. Veurem si manté els èxits en la nova etapa al capdavant del Teatre Lliure. Són reconeixibles els trucs de direcció (l’elegància en les transicions projectades, el bon ús dels recursos sonors, la precisió en la direcció dels actors i un gran ull per triar textos), i tot i saber-los, convencen.
Tres actes. Tres moments socials. A mitjans dels seixanta, dos hippies s’enamoren entre porros, desitjos per canviar el món i l’esclat de la televisió globalitzada. En el segon acte, aquesta parella, ja afillada i hipotecada, fa front als drames d’una família devastada per la feina, les factures i els retrets. L’última part de l’obra, ja ben entrats els 2000, fa coincidir altre cop tota la família. Passen els anys, la societat canvia i els fills brillants no aconsegueixen l’estabilitat d’uns pares que, rendits de treballar, viuen el privilegi com la normalitat, malgrat que les generacions més joves s’ofeguen en una espiral de misèria. El text no dona un missatge esperançador, es limita a retratar aquest món on, per desgràcia, hi ha coses que no canvien, sinó que es compren. La metàfora familiar serveix de meravella per evidenciar les ombres del món actual.
David Selvas, Laia Marull, Marc Bosch i Clara de Ramon despleguen un gran talent interpretatiu per dotar els personatges d’una personalitat clara, i adaptada a cada moment. La fantàstica caracterització de Núria Llunell, l’escenografia de Sebastià Brosa i els audiovisuals de Francesc Isern completen una peça tècnicament impecable.
Fer-se gran vol dir tenir un sofà cada cop més luxós, i enterrar els somnis de joventut. Perseguir els teus somnis revolucionaris és una fita inassolible entre hipoteques, treball assalariat i sistemes patriarcals. Potser per això els grans de la platea se senten més identificats que els joves, perquè reben el massatge de creure’s que no ho han fet tan malament, i que poden ballar Els Beatles. Però no n’hi ha prou amb estimar-se molt.
Martí Rossell Pelfort
