Love, love, love
La Villarroel, 18 d'octubre de 2023
“Realment tot el que ens calia era amor? Doncs no, però tant de bo”, deia Julio Manrique en una entrevista amb Gemma Nierga a La2 fa uns dies. I amb aquesta frase es pot resumir tot el que es pot veure a Love, Love, Love; l’obra que dirigeix el flamant director del Teatre Lliure a la Villaroel. Love, Love, Love és un muntatge en tres actes que repassa la vida d’una parella al llarg de tres moments de la seva vida on es veu com els somnis que tenien de joves acaben trucats en arribar a l’edat adulta. Tots els pensaments llibertaris queden ensorrats sota capes de responsabilitats i un xoc de realitat que els obliga a pagar un lloguer, portar els fills a extraescolars o aconseguir que cada dia hi hagi un plat a taula. Una mica com deien els Amics de les Arts a 'Miracles' (Espècies per catalogar, 2012), “I fins aquí, au-revoire senyors, ara passem a una altra lliga, de bolquers, escoles, Dalsy, de patir fora de mida, d’alevins cada dissabte, de fer OK des de la grada, i de renunciar al que som per madurar a marxes forçades”.
El primer acte explica com es coneixen en Kenneth i la Sandra (David Selvas i Laia Marull, respectivament) i com connecten des del primer moment a partir de les idees del moviment hippie. El dia que es coneixen no és un qualsevol, és el 25 de juny de 1967, el dia de la primera emissió internacional per televisió via satèl·lit. El programa Our World que va ser vist per uns 400 milions d’espectadors a tots cinc continents. Allà els Beatles van presentar 'All you need is Love', cançó que va representar un himne per tota una generació. Una el·lipsi temporal entre el primer i el segon acte ens presenta a un Kenneth i una Sandra amb fills adolescents -la Rosie i el Jammie, interpretats per Clara de Ramon i Marc Bosch-; amb conviccions clarament canviades en les quals no queda res d’aquell, ja llunyà, juny de 67.
Aquests dos actes plantegen moltes preguntes. L’edat mata els somnis? No es pot canviar el món on vivim? Què es necessitaria per canviar el paradigma? Serveixen tots els moviments que lluiten per millorar el sistema que tenim?
Per si no fos suficient, l’obra culmina amb un tercer acte brillant. Ja gran, la Rosie convoca els pares per demanar-los una “cosa important”. No vull descobrir res, perquè el viatge que vaig fer durant aquest tercer acte penso que cadascú l’hauria d’experimentar a la seva manera. Es planteja una baralla dialectal de les bones, d’aquelles en les que no saps quin dels dos bàndols té més raó. Tots els arguments són vàlids. Un petit avançament, però: aquesta tercera escena passa poc temps després de l’esclat de la bombolla immobiliària.
La transició entre les diferents escenes es fa a partir de projeccions creuades, obra de Francesc Isern, on les imatges i la música ens situen l’evolució social i política de cada moment. Per la distribució de les butaques a La Villaroel, els muntatges que volen incorporar projeccions ho han de fer d’aquesta manera, creuant-les perquè els espectadors d’ambdues bandes ho vegin. En projectar-se sobre teles translúcides, a vegades es crea un efecte mirall estrany a la vista. En aquest cas, han optat per projectar imatges diferents a les dues bandes de l’escenari, fent que aquestes es complementin. Love, Love, Love, doncs, és el muntatge de la Villarroel on he trobat que millor utilitzen aquest recurs audiovisual.
Les actuacions són fantàstiques, no podria destacar-ne cap per sobre de les altres. A més, els personatges -malgrat ser els mateixos- canvien molt de personalitat entre els actes, però mantenint els essencials que ens fan entendre que són les mateixes persones en edats diferents. Destacar en aquest punt el fantàstic treball de caracterització, de Núria Llunell, que ajuda molt a situar els personatges en les diferents èpoques.
No sé què en penses, lector, sobre què necessitem per viure. És evident que l’amor no ho és tot, però m’agrada pensar que sempre ajuda.
Bernat Pareja
@desdelgalliner
