La contemporaneïtat assota els més vulnerables, margina els inadaptats que es debaten entre la rebel·lió i la docilitat. Sorgeix la necessitat de l’altre, l’empatia, l’amor com a recurs urgent. La peça proposa un estat de resistència; com gossos que es troben, que comparteixen alegria i dolor, que cauen i s’aixequen, que ballen, que es rebel·len a través de l’amor, per trobar el sentit de les seves vides. Una dansa passional que troba el seu sentit més pur en la repetició i la catarsi: ballar fins a l’extenuació, buixir fins al darrer alè, viure fins al defalliment.
Los perros, de Led SilhouetteDesembre en dansa, Església de Celrà. 17 de desembre de 2022.
Dos gossos de mirada perduda.
Els afores, allà on totes les veus ressonen, de lluny.
Fragmentats, enrampats, amorfes, ferotges.
-robotització d’allò més animal-
Qui no s’ha entortolligat mai amb les seves pròpies cames?
La veu de la tenebra és el trino del violoncel.
Els afores, allà on fins i tot els ecos es poden donar la mà i mirar-se als ulls.
a trobada amb l’altre:
aquell que, igual que tu,
va haver d’aprendre a caminar sobre dues potes;
aquell que si cau es pot rompre
-i corrompre-;
aquell que mai escaparà de la intempèrie.
Sí, a ell, a ell la vida
també li penja d’un fil.
Dos gossos,
finalment dos gossos
de mirada pura i brillant:
han descobert que
el cos de l’altre escalfava
quan s’hi han apropat a abraçar-lo.
Dolça Alcanyís
@dulcificada