Los perros

informació obra



Direcció:
Marcos Morau , Led Silhouette
Coreografia:
Marcos Morau , Martxel Rodríguez, Jon López
Intèrprets:
Jon López, Martxel Rodríguez
Sinopsi:

La contemporaneïtat assota els més vulnerables, margina els inadaptats que es debaten entre la rebel·lió i la docilitat. Sorgeix la necessitat de l’altre, l’empatia, l’amor com a recurs urgent. La peça proposa un estat de resistència; com gossos que es troben, que comparteixen alegria i dolor, que cauen i s’aixequen, que ballen, que es rebel·len a través de l’amor, per trobar el sentit de les seves vides. Una dansa passional que troba el seu sentit més pur en la repetició i la catarsi: ballar fins a l’extenuació, buixir fins al darrer alè, viure fins al defalliment.

Crítica: Los perros

19/01/2023

D’ençà que ballo

per Jana Orta Armengol

Los Perros
Teatre de Salt, 18 de novembre de 2022

Los Perros és la dansa de la vida narrada en 50 minuts. Tots som testimonis de naufragis inexorables, de les més belles melodies, d'històries que acaben amb el telèfon penjant, de badades innocents que et canvien la vida, d'amors dolços que no et donen ni temps de llepar-te els dits per assaborir l'últim tastet, d’egos que maten artistes talentosos, de valsos inacabats que et deixen ballant sola al menjador…, de vides precioses, de la teva vida, preciosa. Així et parla aquest poema visual que reviu, fins i tot, les ànimes ennuegades al pou més profund.

Aquesta obra és fruit de la col·laboració, mai més ben encertada, entre Led Silhouette i Marcos Morau. Els dos intèrprets, Martxel Rodriguez i Jon López, a sobre la pista posen la pell de gallina amb la seva perfecció tècnica. Es desprenen espurnes cada cop que els seus cossos s'uneixen, a moments, amb l'erotisme més pur, o bé, buscant-se com feres salvatges aconseguint la deshumanització animal i total. La dansa esdevé, en primer lloc, un joc dur, frívol, de poder, distant i tens que acaba convertint-se en el més íntim, atrevit, amorós i amable retrobament. M'atreveixo a fer una petita comparació amb Persona (Ingmar Bergman, 1966), dues ànimes que es fusionen en una mateixa persona, la trobada d'un mateix en la cerca de la identitat, un joc de màscares.

Precisament la temàtica no-fixa de l'obra permet fer una lectura tant personal, en cos i ànima, com universal. És una obra inclusiva en el sentit que deixa espai per la imaginació tant pels joves com pels no tan joves. D'aquesta manera, funciona com un punt de trobada d'un mateix amb els altres. Si fos un hashtag d'Instagram la podríem qualificar amb "#artteràpia" sens dubte. Tota l'obra porta a una reflexió incessant sobre el sentit més individualista de l'existència. Parla tant dels somnis innocents de la joventut com del regust més amarg del pas dels anys.

Pel que fa a l'escenografia, la composició minimalista de l'escena encaixa molt bé amb la història que ens expliquen. L'elecció d'utilitzar una plataforma il·luminada i geomètrica que s'eleva, crea una atmosfera d'incertesa, no-amiga, que dona l'oportunitat de deslligar-se de tot que no té a veure amb l'obra. Així, és captivadora ja d'entrada i provoca una sensació de desconcert que és contínua en tot l'espectacle. No hi ha distraccions, sinó que se'ns permet endinsar-nos a ulls clucs a un món que sembla que es mogui al ritme de l'inconscient: mirades perdudes, actes involuntaris, comportaments estranys, plaers reprimits, misteriosos nexes... la dansa de l’inconscient.

El suport de la pantalla juga un paper molt important gràcies a la projecció d'un poètic text de Carmina S. Belda, acompanyat d'una veu en off en Euskera, que, combinat amb la dansada, crea una dinàmica de pensaments i imatges on l'espectador es converteix en un subjecte actiu mentre els seus ulls dansen amunt i avall embadalits pels ballarins i el text. 

La superficialitat de l'escenari es compensa enginyosament quan es combina amb algunes peces de música que simulen paisatges, alguna nana en Euskera i altres sons més agressius i salvatges que reforcen l'estat animal de l'obra. Les melodies escollides formen part de l'essència principal d'aquesta obra, atorgant-li sentit i emoció.

Oblida't de paraules buides i del sense-sentit de les coses. Aquesta dansa recopila vides passades i vides futures que abracen i omplen d'esperança temps d’estranyesa mancats d’horitzó. En poques paraules, una dansa que celebra la vida.

Jana Orta Armengol
janaorta08@gmail.com