S'inunda Venècia
Porta 4, 21 d'abril de 2018
Quan vaig a veure una obra de teatre acostumo a voler anar-hi sense saber ni tan sols de què tracta. Simplement hi vaig amb una mentalitat oberta. Tot (o res) hi pot passar, penso, com a la vida mateixa. D'aquesta manera, suposo, vull aconseguir evitar una cosa tan humana (i perillosa) com les expectatives.
S'inunda Venècia és una d'aquelles obres de les quals estic orgullós de no saber exactament a què anava. La seva sinopsi, aparentment senzilla, de dues parelles que es retroben atrapats en un hotel de Venècia quan aquesta ciutat està anegada pel fenomen aqcua-alta i descobreixen que no tot és el que creien, té la virtut de narrar coses que ens són quotidianes. Com bé podria ser aquell pensament de saber què estaran fent les persones que abans eren inseparables i ara no ho són. O la voluntat de seguir els somnis perduts que teníem fa uns anys (o no pas tants). Al llarg dels gairebé noranta minuts que dura l'espectacle podem preguntar-nos a nosaltres mateixos, entre riure i riure, si la nostra vida és la que volíem que fos o, simplement, estem sobrevivint pel fet de no haver lluitat per les nostres pròpies il·lusions. L'autor i director ho fa a través d'un text còmic, a primera vista, que va mutant cap a una realitat punyent; cap a una mostra de les expectatives que ens són més familiars del que creiem. El pato es feliz en el charco, porque no conoce el mar; ens avisa el programa de mà. En definitiva, i gairebé sense adonar-se'n, l'amic Miquel Mas Fiol aconsegueix plasmar, des d'un punt de vista molt personal, la vida mateixa en tan sols una hora i mitja.
Després d'arrasar per la seva terra natal, aquesta companyia demostra a Barcelona dues coses molt concretes: el teatre ha de ser gaudit, primer de tot, pels que l'estan fent i, segon, que una obra de teatre en mallorquí ens nodreix com a espectadors i ens aporta una mirada diferent del que estem habituats. Els dos actors i, especialment, les dues actrius estan endinsats dins d'un naturalisme que fa molt més versemblant un text que ja de per si ho és. Els i les integrants d'Ovnipresents teatre mostren una complicitat escènica difícil de trobar; com també ho és la capacitat que tenen de diferenciar els personatges i fer-los seus. Estigueu, doncs, atents i atentes als propers teatres que inundi aquesta història perquè, al Porta4, han exhaurit totes les funcions que els quedaven.
Us he de confessar, però, que sí que tenia interferències abans de veure-la. I és que farà uns dies, l'autor i director d'aquesta obra em va comentar, parlant de quan aniria a veure-la, que no m'esperés gran cosa. "És molt poc pretensiosa, ja ho veuràs. Però ens ho passem molt bé" no parava de repetir-me. I realment, no ho és, de pretensiosa. Però, a la vida, les pretensions no són res. El que importen són els fets. I en aquesta obra s'ho passen bé. I aquesta obra et fa preguntar allò que evites sempre: que cadascú posi allò que no vol preguntar-se.
Gerard Gil
@_gerardgil
