Frankenstein
TNC, 18 de febrer 2017
[caption id="attachment_1771" align="alignnone" width="1024"]
foto de David Ruano[/caption]
Com a membre de la generació Millenial, conec el personatge de Frankenstein, però no l’argument de la novel·la de Mary Shelley. Tinc nocions del mite del monstre creat a partir de pedaços de cadàvers per un doctor obsessionat amb donar vida, jugant a ser un déu; però no sé quina història explica ni quin és el missatge que se n’extreu. M’agrada anar al teatre com un full blanc disposada a rebre allò que l’equip artístic del TNC en concret em vol explicar sobre aquesta història, que per a mi, serà nova.
La peça s’inicia amb la creació de la Criatura, sense gaires preàmbuls, i de seguida destaca el treball interpretatiu de Joel Joan, davant un Àngel Llàcer molt compromès però un pèl estrident. Aquests dos actors demostren, una vegada més, el seu talent sent capaços de sobreposar-se als personatges televisius que els han fet populars, i lluint en un treball d’actor teatral (molt diferent al treball de l’actor davant la càmera). Despunta, això sí, la investigació i l’esforç físic de Joan encarnant un cos desproporcionat recent nascut que ho té tot per aprendre.
Lluís Marco encarna l’entranyable cec que, al no veure l’aspecte físic del “monstre” del que tothom fuig, l’acull i l’ensenya a parlar, llegir, escriure, a pensar i el més important, a estimar. Aquí rau tot l’interès que em va despertar aquesta adaptació de Guillem Morales, excessivament llarga, mancada de naturalitat en les converses i buida de contingut en totes les escenes que no giraven al voltant de l’aprenentatge de la Criatura. Carme Portaceli, al càrrec de la direcció, s’ocupa amb cada cop més èxit a mesura que avança la obra, de donar ritme i dinamisme a un text monòton.
La resta de personatges, tot i que molt ben atacats, treballats i interpretats pel repartiment (Magda Puig, Albert Triola, Pere Vallribera i Alba de la Cruz), podrien ser totalment prescindibles ja que no aporten cap element de contingut més enllà de l’argument, fins tal extrem que trobem una tasca admirable exercida per De La Cruz que es passa ben bé quaranta minuts morta al mig de l’escenari. Cal destacar un molt bon treball per part de tot l’equip tècnic que fa que Frankenstein sigui un muntatge de gran escala. Espai sonor, il·luminació i audiovisuals creen de principi a fi una atmosfera de suspens que ens evoca als conflictes interns que poden tenir els protagonistes, i posen a l’espectador en alerta. Encertada i laboriosa caracterització, en especial de la Criatura, i una escenografia imponent, tot i que minimalista.
Sílvia.
@pinyasonet
