Lacrimosa
Sala La Planeta, Temporada Alta
Em preocupa que l'auge de l'autoficció als escenaris, en realitat signifiqui que no se sap parlar de res més que no sigui un mateix. Aquesta és la sensació que vaig tenir mirant Lacrimosa el passat novembre a la Sala Planeta. Era com mirar la pàgina oberta d’algú que exposa tota la seva vida a Instagram, que mires amb certa incomoditat pensant «perquè m’està explicant tot això?» o «què hi troba que hi sigui tan interessant, en el que comparteix?». I faig aquesta analogia perquè em va semblar una obra profundament milennial, que compleix tots els tòpics que es critiquen de la nostra generació: era autocomplaent i queixosa, i massa centrada en ella mateixa. Amb tot, tracta un tema molt necessari, i té alguna imatge textual realment potent (Em va encantar, per exemple, la selecció de «espatlles on he plorat» com a carta de presentació). Però la manera de narrar-lo, amb un monòleg desmenjat i amb excessius suports tecnològics (altre cop, característiques ben milennials) desllueix el text. I l’elecció d’haver fet autoficció per posar sobre un tema tan delicat com és el suïcidi juvenil sobre la taula, no em deixa de semblar desencertada. És això el que m’indigna i em sembla narcisista, perquè crec que els temes importants s’haurien de poder tractar més enllà de l’experiència pròpia.
Les amigues amb qui vaig anar-hi van sortir molt més entusiasmades que jo amb l’obra, i ho van justificar al·legant que era perquè a mi la història no em tocava de tan a prop. Però no és el teatre una forma d’empatitzar amb històries que d’entrada ens són alienes, però que després es tornen nostres? I a més, quin sentit té una obra que només pot emocionar als qui ja l’han viscut?
És obvi que l’espectador mai té una mirada neutra sobre les obres, sinó que totes les seves vivències personals condicionen la seva mirada. I si tot és personal, està clar que les creacions artístiques són extremadament personals, i que és possible que tot sigui autoficció, al capdavall. Però crec que justament l'art radica en dissimular-se a un mateix en el allò que s’està intentant expressar, no en fer un míting de les teves idees, o encara menys fer una biografia d’una vida força tòpica. Que les vivències narrades hagin pogut ser viscudes per tanta altra gent no em sembla un mèrit de l’obra, si no una demostració de banalitat. Si s’abranda l'art com una salvació de la vida, llavors hauríem d'estar molt segurs que és molt millor que la vida mateixa. I és per això que hi veig innecessària l’autoficció, perquè aquestes històries vitals ja les hem viscut o les hem sentit, i n’estem cansades de viure-les i de veure que es viuen al nostre entorn. I que sigui la història de molta gent és una tragèdia social, i està bé remarcar això, però crec que amb una narració diferent es podria aconseguir un impacte més col·lectiu en aquest tema, més enllà del «m’ha apel·lat perquè això jo també ho he viscut». De fet, per mi la història desperta molt més interès quan es torna inversemblant del tot, el moment en que no t’hi podies reconèixer, però que et podia sorprendre.
Però com ja he dit, tot és personal. I com que la crítica no deixa de ser-ho, vull fer l’apunt que, encara que la seva obra no em va agradar, qui la va crear em va caure molt bé, i que els admiro molt per com defensen la seva obra. També va ser bonic veure a tanta gent que sí que es va emocionar, i de tot el debat que es va encendre a la postfunció, i per això els hi estic molt agraïda. I és clar, també per la bona idea d’oferir-nos pica-pica a la pausa.
Anna Llosas
@annnallj
