Primera crítica de l'Elena Alcalde
Lacrimosa
Sala Atrium
Com aquella amiga que acaba totes les frases amb un “però tranqui, eh, que estic bé” mentre t’explica com de fotuda està i beu birra rere birra a un bar ple de gent, Bàrbara Mestanza i Francesc Cuéllar s’obren en canal a Lacrimosa, la nova proposta de la Sala Atrium. Escrita per Mestanza i dirigida per Cuéllar, l'obra consta de dues parts i un intermezzo que completen una radiografia esfereïdora – però molt encertada– de la generació millenial. Seguint el fil conductor del suïcidi – primera causa de mort no natural entre els menors de 30 anys a Espanya – Lacrimosa parla de com ens passem la vida tapant els nostres forats però mai omplint els nostres buits.
Amb una posada en escena distesa i propera, l'obra aconsegueix que et relaxis i empatitzis amb els protagonistes com si realment haguessis quedat amb ells “per posar-vos al dia”. Una atmosfera que encara fa més potents les bufetades d’un text ple de referències que el públic entendrà i que no fuig de cap tema. Des de la precarietat i pressió per l'èxit personal (whatever that is) passant per la mala gestió de la frustració i la necessitat d'haver d'estar sempre bé (o almenys aparentar-ho), Mestanza i Cuéllar expliquen dues històries de fragilitat i falta d’amor tan properes que fan que nosaltres també ens plantegem si – com als protagonistes – tampoc se’ns dona bé això de viure.
Menció especial al suport audiovisual que acompanya els monòlegs que, més enllà d’ajudar a reduir la intensitat dels moments més durs, és una manera molt encertada de comunicar-se amb el públic i exemplificar l’imaginari de la generació que està retratant. Ens submergeixen en la foscor però que no faltin “las risas”. No oblidem que som la generació que deia veritats seguides d’un “xD” per tal que res semblés massa seriós i que ara s’amaga darrere de mems i stickers per sostenir la realitat que ens envolta.
L’obra posa de manifest la desorientació d’aquelles generacions que van creure que estudiant, treballant i llevant-se ben d’hora, ben d’hora, tindrien un futur assegurat i que es van trobar de nassos amb l’eterna crisi del 2008. Una generació, tal i com diu el text de Mestanza, que s’ha perdut en no voler decebre els seus pares i que no sap com tirar endavant en un món que no s’assembla en res al que auguren les frases de Mr. Wonderful o l’equivocat mantra de “si vols, pots”. En definitiva, Lacrimosa és una crua reflexió sobre si la vida val realment la pena si no aconseguim tenir allò que tant ens havien promès i suggereix la possibilitat de rendir-se i acceptar-la com una manera de ser feliços.
“Lacrimosa” es pot veure fins al 27 de març de 2022 a la Sala Atrium de dimecres a dissabte a les 20h i diumenges a les 18.30h. Un apunt final: no hi aneu amb gana.
Elena Alcalde
@felizmentelena
