Al petit poble irlandès de Leenane, a la comarca de Connemara, viuen Mag Folan i la seva filla Maureen. Mare i filla conviuen a base de manipulacions enclaustrades a l’antiga casa familiar. Maureen passa els dies veient com la joventut se li’n va tenint cura de la seva mare.
L’arribada de Pato y Ray Dooley sacsejarà la rutina de les Folan i farà incrementar encara més la tensió entre ambdues
Finalista actriu. Premis de la Crítica 2019
Finalista actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2019
Finalista actor de repartiment. Premis de la Crítica 2019
Finalista il·luminació. Premis de la Crítica 2019
La reina de la bellesa de Leenane Biblioteca de Catalunya, 22 de febrer de 2019
La reina de la bellesa de Leenane és la primera obra que va escriure Martin McDonagh als 26 anys i forma part de la trilogia The Leenane Trilogy juntament amb La Calavera de Connemara, que hem pogut veure fa poc a la Villarroel, i The Lonesome West.
Ja des de l'inici de l'obra la tensió en l'ambient s'instal·la en l'espectador i va calant poc a poc els ossos, com l'humitat de la pluja que cau dins la Biblioteca de Catalunya fruit de l'escenografia de Sebastià Brosa, oberta a dues bandes. Es cuiden tots els detalls del lloc on se situa l'acció; una petita casa irlandesa amb bastiments de fusta, plats a les parets i cuina de llenya, entre d'altres coses. Un petit indret perdut del món on sempre hi és present la pluja que amenitza l'ambient rònec que desprèn la casa de Mag (Marissa Josa) i Maureen (Marta Marco), mare i filla condemnades a viure juntes. Com diu Maureen es veu que a mi m'ha tocat viure amb això. Mantenen una relació completament viciada i altament desagradable. Les paraules que s'intercanvien són com ganivets esmolats frisant per fer mal, i com a públic et fa la sensació que no hauries d'estar presenciant aquestes escenes tan íntimes com brutals.
Marta Marco i Marissa Josa en plena comunió fan dues interpretacions molt encertades encarnant uns personatges que, de resultes de les circumstàncies que els ha tocat viure, acaben obrant amb maldat una contra l'altra. Una relació perversa on les mentides estan a l'ordre del dia i com a espectadora no saps a quina de les dues creure; la mare, que afirma que la filla pateix un trastorn mental i no es pot valdre per ella mateixa, o la filla que només veu males intencions en cada petita acció de la mare, i el que més desitja és perdre-la de vista i trobar un home al meu costat que em consola i que fa olor a aftershave i que m'abraça per la cintura. Aquest possible home és Pato, interpretat per un Ernest Villegas molt natural i totalment entregat, que representarà per Maureen l'esperança, la il·lusió feta realitat, o no...
Julio Manrique, director del muntatge, compta amb quart fantàstics actors pel repartiment, l'últim és Enric Auquer, que aporta un toc d'humor interpretant a Ray, el germà de Pato, un jove desenfadat i malparlat que sovint haurà de fer de missatger. Hi ha alguns detalls de la direcció que fan que la peça agafi un bon ritme, com alguns canvis d'escena que es fan molt dinàmics amb música i moviments sincronitzats. I moments deliciosos, com quan Pato li escriu una carta a Maureen compartint un mateix espai escènic que mai s'acabarà d'unir. És una obra que posa sobre la taula com de perversa pot arribar a esdevenir una relació que no tan sols no cuidem sinó que dia rere dia ens encarreguem d'engreixar amb odi.
Joana Cortils