La reina de la bellesa de Leenane

Teatre

informació obra


Traducció:
Vicky Peña
Intèrprets:
Enric Auquer, Marissa Josa, Marta Marco , Ernest Villegas
Escenografia:
Sebastià Brosa
So:
Damien Bazin
Il·luminació:
Jaume Ventura
Vestuari:
Maria Armengol
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Sinopsi:

Al petit poble irlandès de Leenane, a la comarca de Connemara, viuen Mag Folan i la seva filla Maureen. Mare i filla conviuen a base de manipulacions enclaustrades a l’antiga casa familiar. Maureen passa els dies veient com la joventut se li’n va tenint cura de la seva mare.

L’arribada de Pato y Ray Dooley sacsejarà la rutina de les Folan i farà incrementar encara més la tensió entre ambdues

Finalista actriu. Premis de la Crítica 2019

Finalista actriu de repartiment. Premis de la Crítica 2019

Finalista actor de repartiment. Premis de la Crítica 2019

Finalista il·luminació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: La reina de la bellesa de Leenane

21/03/2019

Un paisatge sec malgrat la pluja

per Raul Coluche

La reina de la bellesa de Leenane Teatre Biblioteca de Catalunya, 13 de març de 2019

Per segona vegada a Barcelona es realitza el muntatge d’aquest text, obra de Martin McDonagh, de qui es va poder veure fa poc a la Villarroel La calavera de Connemara, amb Iván Morales a la direcció. Aquest cop, però, és Julio Manrique qui porta la batuta amb un estil ben diferent.

La reina de la bellesa de Leenane parla fonamentalment de la relació de dues dones, mare i filla, condemnades a conviure malgrat l’odi, els retrets i les manipulacions. Un exercici extrem de toxicitat familiar on la confiança ha donat tant de si que sorgeixen els dimonis. Maureen és la filla i cuidadora, vertadera protagonista de la peça, una dona de qui es descobreixen tantes capes que es fa difícil copsar d’una lectura la seva complexitat. Generosa Marta Marco posant veu i cos a aquest univers.

El muntatge que ha fet Manrique destaca pel seu intent de naturalitzar un text extrem, exagerat, ple d’ironia, sarcasme i personatges que semblen sortits d’una sèrie de dibuixos per a adults. És curiós com això es mira de portar a la realitat i sembla que sovint funciona, que tots ens hi podem identificar malgrat l’exageració evident. Serà que no és tan descabellat el que escriu McDonagh. Aquesta diferència en el codi potser és la principal separació entre la direcció d’Iván Morales i Julio Manrique.

Al Teatre Biblioteca de Catalunya la gespa del paisatge d’Irlanda que tant de poder té en l’obra de l’autor es transforma en sorra, un espai sec i empobrit, incapaç de donar vida, esperança, encara que plogui contínuament. L’escenografia no deixa lloc a la imaginació, i l’espai sonor combinat amb el moviment del repartiment i la il·luminació treballen en perfecta coordinació per agilitzar el muntatge, respirar el text i, en certa manera, apropar-se a un codi gairebé cinematogràfic.

Una vertadera llàstima els preus de les entrades en aquest teatre, com en molts d’altres, que segurament farà tirar enrere a tants joves que gaudirien de valent amb l’humor i el llenguatge de McDonagh.

Raul Coluche @RaulColuche