Alhayat o la suma dels dies

informació obra



Companyia:
La viciosa
Autor:
Laia Foguet
Intèrprets:
Georgina Latre, Manar Taljo, Moha Amazian
Escenografia:
Alexandra Pallejà
Il·luminació:
Eric Rufo
Assesor de moviment:
Yucef Zraiby
So:
Pol Fontanals
Vestuari:
Nestor Reina
Sinopsi:

Tres personatges i l’espera. L’eterna espera que pateixen els milers de refugiats després d’haver realitzat el viatge més llarg i difícil de les seves vides. L’espera eterna sense informació en un camp de refugiats. La Júlia, voluntària, arriba a un camp de refugiats a Grècia i coneix en Hadi, un refugiat sirià. Comencen a comunicar-se amb una pissarra: paraules i dibuixos. Mig en català, mig en anglès, mig en àrab. S’entenen com si fossin amics de tota la vida. A aquesta complicitat s’hi afegeix la Samura, la germana d’en Hadi. La passió que comparteixen per la literatura es materialitza en un projecte per construir una biblioteca pel camp. Però construir una biblioteca enmig del no-res no és fàcil, necessitaran la col·laboració de totes les persones del camp -voluntaris, gestors i refugiats – i uns i altres fa massa temps que no s’escolten.
Alhayat està inspirada en fets reals: d’una banda, la construcció de la biblioteca que va tenir lloc al camp de Lagadikia (Salònica, Grècia) l’estiu del 2016 i, de l’altra, l’experiència personal com a voluntàries de part de l’equip artístic d’ALHAYAT. 
La peça parla de tot allò que passa mentre no es fa res: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions. La por. La impotència i la incertesa. Però sobretot, de l’amistat i de persones que busquen la forma de fugir d’un lloc que només existeix pels que l’habiten.

Crítica: Alhayat o la suma dels dies

04/02/2020

Casa és on tornes

per Anna Molinet

Alhayat o la suma dels diesEl Maldà, 29 de gener de 2020

© Mikel Alors
© Mikel Alors

Casa és on tornes, o on vols tornar. Alyahat o la suma dels dies és un espectacle sobre la crisi dels refugiats, sobre la desesperació davant els dies que passen, sobre ser lluny de casa. La companyia La Viciosa, recent estrenada amb aquesta obra, tracta el tema de manera molt curosa i honesta, des de la perspectiva del voluntari i la del refugiat, sense caure en dramatismes peliculeros ni en el complex del salvador blanc.

L’obra està en català, anglès i àrab, i malgrat no hi hagin sobretítols, ens adonem que no són necessaris. Algunes parts en àrab es tradueixen, però d’altres no, i és que gràcies a la magnífica interpretació de la Manar Taljo (Samura) i del Moha Amazian (Hadi), les emocions ja transmeten suficient. Impressionant el moment que en Hadi explica un conte en àrab, mai m’havia emocionat escoltant un relat en un idioma que no conec. D’altra banda, també la Georgina Latre (Júlia), interpreta excel·lentment a un personatge que està molt ben creat. La història no es centra en l’aventura com a voluntària o com ho va viure -de nou, el complex del salvador blanc-, sinó que en el fons el seu personatge és només el vehicle per explicar la història del Hadi i la Samura. D’altra banda, amb la Júlia ens adonem de la ingenuïtat dels que mai hem trepitjat un camp. Dosis de realitat de part de la directora del camp o de la responsable dels voluntaris: No és tan fàcil canviar les coses, ni tampoc podem tenir favoritismes en el tracte. Una deconstrucció potent i que aplaudim molt fort.

La posada en escena pot semblar senzilla, però no li falten detalls que ajuden a contextualitzar les escenes o enllaçar-les algunes amb les altres. Parlo del moviment de Yucef Zraiby i de les ombres d’El Gecko con Botas, ambdós preciosos i magnètics, i del marcador de dies que avança inexorablement. En conjunt en fan una obra minimalista i detallista que no li sobra ni falta de res, amb els elements justos per fer-nos arribar la història.

El punt més àlgid i emotiu segurament sigui el monòleg de la Samura parlant de què és per ella “casa”. Perquè quan la Samura parla de casa seva a Síria, no fa més que descriure el que podria ser qualsevol casa de qualsevol indret del món. I potser és aquí on ens sentim més colpejats. Perquè casa és universal, i perquè tothom hauria de tenir una casa on poder tornar.

Anna Molinet@Annafase_

L'enllaç a Youtube no està disponible.