Alhayat o la suma dels dies

informació obra



Companyia:
La viciosa
Autor:
Laia Foguet
Intèrprets:
Georgina Latre, Manar Taljo, Moha Amazian
Escenografia:
Alexandra Pallejà
Il·luminació:
Eric Rufo
Assesor de moviment:
Yucef Zraiby
So:
Pol Fontanals
Vestuari:
Nestor Reina
Sinopsi:

Tres personatges i l’espera. L’eterna espera que pateixen els milers de refugiats després d’haver realitzat el viatge més llarg i difícil de les seves vides. L’espera eterna sense informació en un camp de refugiats. La Júlia, voluntària, arriba a un camp de refugiats a Grècia i coneix en Hadi, un refugiat sirià. Comencen a comunicar-se amb una pissarra: paraules i dibuixos. Mig en català, mig en anglès, mig en àrab. S’entenen com si fossin amics de tota la vida. A aquesta complicitat s’hi afegeix la Samura, la germana d’en Hadi. La passió que comparteixen per la literatura es materialitza en un projecte per construir una biblioteca pel camp. Però construir una biblioteca enmig del no-res no és fàcil, necessitaran la col·laboració de totes les persones del camp -voluntaris, gestors i refugiats – i uns i altres fa massa temps que no s’escolten.
Alhayat està inspirada en fets reals: d’una banda, la construcció de la biblioteca que va tenir lloc al camp de Lagadikia (Salònica, Grècia) l’estiu del 2016 i, de l’altra, l’experiència personal com a voluntàries de part de l’equip artístic d’ALHAYAT. 
La peça parla de tot allò que passa mentre no es fa res: les converses, els jocs, els desitjos i les il·lusions. La por. La impotència i la incertesa. Però sobretot, de l’amistat i de persones que busquen la forma de fugir d’un lloc que només existeix pels que l’habiten.

Crítica: Alhayat o la suma dels dies

20/01/2020

On la vida és

per Nil Martín

Alhayat o la suma dels diesEl Maldà, 19 de gener de 2020

© Mikel Alors
© Mikel Alors

La jove companyia La Viciosa, capitanejada per les germanes Laia i Aura Foguet, arriba a El Maldà per explicar una història àmpliament basada en fets reals, en l’experiència de les membres de l’equip artístic en un camp de refugiats.

Una voluntària catalana, la Júlia (Georgina Latre), arriba Grècia per ajudar, fent classes d’anglès, en un camp de persones que han fugit de la guerra, i que ara estan a l’espera que algun país les vulgui acollir legalment. Com a professora, la Júlia coneix en Hadi (Moha Amazian), un noi amb moltes ganes d’aprendre, i la seva germana gran, la Samura (Manar Taljo), a qui, com a la resta de dones del camp, encara se li permet fer menys coses que als seus companys homes. Desatenent les indicacions de les coordinadores del recinte, la Júlia iniciarà amb tots dos germans una forta amistat i plantejarà un projecte per crear una biblioteca al camp, a fi de fer menys dura la vida de tots els refugiats que hi viuen.

Amb una estructura narrativa molt cinematogràfica —en el millor dels sentits—, tant per la naturalitat dels diàlegs com per un ritme excel·lent, les germanes Foguet construeixen una història íntima, propera, que opta per tractar el tema dels refugiats amb una història concreta, una que en podrien ser moltes, sense fer pedagogia ni caure en el paternalisme. La tria de barrejar tres llengües en el text (el català, l’anglès i l’àrab), lluny de provocar desconcert, submergeix el públic en un univers de veritat, ple de vida, del qual no pot sortir fins al fosc de final d’obra.

Són claus per a aquesta versemblança, també, les interpretacions dels tres actors, dirigits brillantment per Aura Foguet. Es mouen en un registre absolutament viu, amb emocions palpables i contenció al mateix temps. Georgina Latre, brillant (com ja ho estava a Titus Andrònic), es mou per l’escena amb tal llibertat que sembla que visqui la història de la Júlia per primera vegada. Igual de destacable és la interpretació de Moha Amazian: parlant quasi tota l’estona en àrab i en un anglès molt bàsic, construeix un personatge ple de capes, i veiem el que li passa sense necessitat d’entendre el que diu. Manar Taljo demostra solvència encarnant diversos personatges, però és en els monòlegs que fa com a Samura quan atrapa el públic i fa saltar les llàgrimes.

A més, l’espectacle barreja diàlegs, monòlegs, parts coreografiades per Yucef Zraiby, les ombres que projecta en directe El Gecko con Botas... Aquesta hibridació de llenguatges aporta un gran dinamisme i enriqueix estèticament la proposta.

El resultat, doncs, són 85 minuts d’emocions a flor de pell sense caure en la morbositat, el recurs fàcil quan es vol fer un mal anomenat “teatre necessari”. Potser el teatre realment necessari és com el que fa La Viciosa: històries que et captiven i que, sense forçar-te, t’obliguen a mirar la veritat als ulls. A l’espectacle, la biblioteca per als refugiats s’anomena “ayna alhayat”, que vol dir “on la vida és”. De la mateixa manera, El Maldà, fins el 9 de febrer, es converteix en un espai ple de vida, una escletxa de llum que ens recorda que, no tan lluny d’aquí, hi ha moltes vides que s’apaguen.

Nil Martín@nilmartinlopez

https://vimeo.com/381007191

L'enllaç a Youtube no està disponible.