Clara Peya , Ariadna Peya , Helena Gispert, Marc Vilajuana
Direcció:
Clara Peya, Ariadna Peya
Il·luminació:
Jordi Berch
So:
Carles Bernal
Vídeo:
Kiku Piñol
Sinopsi:
A través d'un poemari en viu, una selecció personal de poemes de dones, fem visible el procés de destrucció del nostre propi cos per ser l'altra. Amb les seves paraules contestem allò que s'ha establert culturalment com a canònic. Posem els nostres cossos en relació amb la matèria. Qüestionem el desig a través de la música. Ajuntem els cossos per celebrar que tenen gana. Aquest espectacle forma part de «Clàssics, Festival d'Arts Contemporànies i Pensament».
Les Impuxibles és un projecte de Clara Peya i Ariadna Peya, fusió artística d'una pianista i d'una ballarina. La companyia barreja llenguatges en una recerca que uneix música i moviment amb altres disciplines artístiques, construïnt un llenguatge propi amb la col·laboració constant de nous creadors i universos artístics. El compromís social ha fet créixer dins la companyia la necessitat de fer servir l’art com a altaveu de denúncia i canvi social posicionant-se en una política d’igualtats.
Cosa/Cos. La bellesa subvertidaCCCB. Festival Clàssics, 20 d'octubre de 2019
Tot un seguit de peripècies han portat a Les impuxibles a crear aquesta peça comença a la Casa dels Clàssics. Es tracta d'un espai de cultura i creació l’objectiu del qual és acostar els autors clàssics a l’actualitat, per apreciar-ne la vigència i fer-los arribar a escoles, mitjans de comunicació i a la cultura. Van impulsar el projecte un seguit d’empreses i fundacions culturals privades molt grosses i les diverses diputacions del país. Al final, sobretot és una editorial i un projecte de difusió dels autors clàssics tant catalans com internacionals.
Enguany però, han fet un pas endavant i organitzen la primera edició d’un festival “d’arts contemporànies i pensament”, del 18 d’octubre al 28 de novembre.
El Clàssics pretén fer una relectura dels clàssics per acostar-los a les arts contemporànies i poder pensar així en les grans preocupacions essencials de la humanitat, ho descriuen així. El que és interessant és que aquesta primera edició la dediquen a la bellesa.
El primer que sorprèn és el cartell, que és, com a mínim, divers. Però Cosa/Cos, el tema tractat aquí, de Les Impuxibles, costa d’encaixar encara més en aquesta primera mirada del projecte i la institució. Un projecte més al món de les idees que a l’experiència terrenal i més personal, enllaçat amb les propostes que encaixa s’hauria d’entendre, doncs, com una declaració d’intencions del festival.
Les Impuxibles, Clara Peya i Ariadna Peya, treballen, des de la seva pròpia vida, temes que són interessants des d’una mirada social: diversitat de gènere, violència sexual i trastorns mentals entre altres. La bellesa no quallaria a la primera amb la seva essència, per això, en rebre l’encàrrec, les germanes Peya van readaptar el tema d’enguany del festival a “la bellesa subvertida”, molt més coherent amb la seva manera de treballar i d’acord amb els estàndards que el seu públic espera i admira d’elles.
Així doncs, Cosa/Cos. La bellesa subvertida és el treball sobre els clàssics entorn la bellesa que han treballat Les Impuxibles amb Judit Colomer. Des del seu procés de treball, la reflexió sobre la bellesa ha d’anar relacionada necessàriament amb el físic i el protagonista ha de ser el cos.
La proposta parteix de la presència del que és matèric: teixit, fang, gel i el cos. I també la música, que omple l’espai i permet que tota la resta flueixi i s’hibridi. El cos és modelable, el cos és un camp de batalla i és una carcassa de les persones. Cosa/Cos és un treball molt de tacte, molt de sentir i especialment personal. Es crea un relat format de moments amb intensitats diverses, un punt més encriptat que altres vegades, tot sigui dit.
Un enorme talent en el so i el moviment per part de les artistes porta la proposta a acostar-se a una experimentació abstracta, sense mots i molt experiencial. Aquest vessant més terrenal contrasta amb la mirada dels altres, agent també molt present en la idea de bellesa, a través del permanent ull de la càmera i exposició a través de pantalla, on segons com la perspectiva està més pensada pel filtre que la mateixa realitat material.
Cosa/Cos. Descobrirem amb els anys si realment quallava amb aquest nou element dins del panorama de les arts contemporànies anomenat Clàssics, però sens dubte estrenar així un més d’espectacles és un crit de canvi de paradigma. Clàssic no és antic i repensar és corregir, canviar i aprendre.
