Una galaxia de luciérnagas

informació obra



Autor:
Aina Tur
Intèrprets:
Anna Alarcón
Escenografia:
Marc Salicrú
Il·luminació:
Marc Salicrú
So:
Jaume Manresa
Composició musical:
Jaume Manresa
Assesor de moviment:
Carla Tovias
Ajudant de direcció:
Carla Tovias
Sinopsi:

El juliol del 1998, quan tenia 21 anys, Aina Tur era a Llatinoamèrica participant en un projecte de cooperació internacional amb altres ciutadans espanyols quan van patir un assalt a mà armada. Aquella experiència va transformar la vida de l’autora, tant per la duresa de la situació que va viure com per les seves conseqüències. Alguns dies més tard, van poder constatar que la procedència europea de quatre de les víctimes havia desfermat uns mecanismes que mai no s’haurien activat per cap habitant del país on es trobaven. El que va succeir va marcar la vida de l’autora i, possiblement, les de la resta de cooperants que l’acompanyaven en aquella circumstància.

SINOPSI
Todos tenemos una historia silenciada, que nos molesta, nos incomoda. Un suceso que tuvo lugar y que, si hubiésemos podido elegir, no habría ocurrido. Pero ocurrió. Y existimos en ese instante. Sin escapatoria. Una galaxia de luciérnagas parte de una experiencia personal. De un hecho violento, un asalto. Y de sus consecuencias. De la aceptación. Porque el recuerdo permanece. Intacto. Esperando la grieta, la escapatoria. La fabulación. Desde que ocurrió, se han oído millones de versiones. En casi todas, se han obviado algunos nombres propios y ciertas localizaciones. Por motivos de seguridad. Y es que, a veces, cuanto más amplio es el alcance de tu privilegio, más desearías no haber existido. Que ese momento fuese una pesadilla, solo eso. Una pesadilla. Pero, sobre todo, lo que más detestas, es esa silla de la que no te puedes levantar.

Ya se lo he dicho. No puedo despegar el culo de esta silla. Los mangos van cayendo y, yo, no me los puedo comer.

Crítica: Una galaxia de luciérnagas

06/11/2020

Compartir un trauma

per Lucia Gusmaroli

Una galáxia de luciérnagas. Teatre de Salt, divendres 23 d'octubre de 2020

Aina Tur, dramaturga i directora amb recorregut formatiu i professional polifacètic, va estrenar la seva darrera creació el passat 23 d'octubre en l'àmbit de l’edició d'enguany del festival Temporada Alta, després de l’anul·lament de l’estrena al Grec degut a la pandèmia. Una galaxia de luciérnagas, interpretat per Anna Alarcón i dirigit per la mateixa Tur amb l’ajut de Carla Tovias, és una coproducció de Grec Festival de Barcelona 2020, El Maldà, FiraTàrrega, Teatre Principal de Palma i Teatre Principal de Maó.

La obra relata una experiència traumàtica que Tur va patir en primera persona quan tenia 21 anys i es trobava en un país centreamericà per a treballar amb una ONG. Un dia, de camí a la platja, cinc joves homes amb la cara tapada van assaltar el pickup on viatjava amb altres quatre persones. Els bandits els van obligar a baixar del cotxe sota l'amenaça de pistoles i fusells, els van dur descalços fins a una esplanada on els van retenir durant 5 hores, encanonats i amb els braços rere el cap. Finalment els van alliberar, però aquest fet i, sobretot, les seves conseqüències, van engendrar un trauma en la creadora. Després de vint anys es va adonar del sentiment de culpa que encara l'acompanyava, i va decidir posar-lo en escena en forma de monòleg.

L'espai escènic és una mena de búnquer negre i generalment fosc, amb una cadira de plàstic al mig i un ventilador potent al darrera. Asseguda a la cadira, Anna Alarcón s’adreça directament al públic, ens tracta de vostès. Els fets van ocórrer fa més de vint anys, diu, però una part de si, un dels seus "jo", no aconsegueix aixecar-se d'aquella cadira, està bloquejada i li impedeix anar a collir els mangos que cauen de l'arbre, just fora d'aquell espai negre. Inicialment s'explica de manera confosa i avergonyida, amb salts temporals i divagacions, però a poc a poc es torna més precisa, com si hagués d'agafar empenta abans de confessar-se del tot. En un gran crescendo, augmenten la tensió del seu relat i la cruesa de les emocions. Increïble la precisió de les sensacions que arriba a transmetre des d'un espai tan asèptic amb la sola força de la interpretació. La tensió es veu reflectida en els seus moviments: les contorsions del seu cos, els braços rere el cap, com si encara estigués encanonada.

L'espai minimalista realitzat per Marc Salicrú sembla evidenciar encara més el relat i les llums juguen un paper important, marcant el tempos de la narració. L'espai sonor, realitzat per Jaume Manresa està ben construït, amb sons i sorolls que reforcen la idea de l'obsessió pels records. Anna Alarcón fa una interpretació excel·lent: ben calibrada, dramàtica però variada, deixant espai a matisos de tendresa, vulnerabilitat i vitalitat. El nivell de la interpretació està a l’alçada del text i viceversa, tant que - tot i tractar una vivència molt personal i dolorosa - no deixa regust de morbositat. Al contrari, empeny a reflexionar sobre el privilegi occidental de manera molt sincera, tot i que sense desenvolupar en profunditat la temàtica.

Després d'estar 20 anys estancat, el jo narratiu ja es pot aixecar d'aquella cadira i collir el seu mango amb orgull.

Lucia Gusmaroli
@lucia_sin_tilde