Una galaxia de luciérnagas

informació obra



Autor:
Aina Tur
Intèrprets:
Anna Alarcón
Escenografia:
Marc Salicrú
Il·luminació:
Marc Salicrú
So:
Jaume Manresa
Composició musical:
Jaume Manresa
Assesor de moviment:
Carla Tovias
Ajudant de direcció:
Carla Tovias
Sinopsi:

El juliol del 1998, quan tenia 21 anys, Aina Tur era a Llatinoamèrica participant en un projecte de cooperació internacional amb altres ciutadans espanyols quan van patir un assalt a mà armada. Aquella experiència va transformar la vida de l’autora, tant per la duresa de la situació que va viure com per les seves conseqüències. Alguns dies més tard, van poder constatar que la procedència europea de quatre de les víctimes havia desfermat uns mecanismes que mai no s’haurien activat per cap habitant del país on es trobaven. El que va succeir va marcar la vida de l’autora i, possiblement, les de la resta de cooperants que l’acompanyaven en aquella circumstància.

SINOPSI
Todos tenemos una historia silenciada, que nos molesta, nos incomoda. Un suceso que tuvo lugar y que, si hubiésemos podido elegir, no habría ocurrido. Pero ocurrió. Y existimos en ese instante. Sin escapatoria. Una galaxia de luciérnagas parte de una experiencia personal. De un hecho violento, un asalto. Y de sus consecuencias. De la aceptación. Porque el recuerdo permanece. Intacto. Esperando la grieta, la escapatoria. La fabulación. Desde que ocurrió, se han oído millones de versiones. En casi todas, se han obviado algunos nombres propios y ciertas localizaciones. Por motivos de seguridad. Y es que, a veces, cuanto más amplio es el alcance de tu privilegio, más desearías no haber existido. Que ese momento fuese una pesadilla, solo eso. Una pesadilla. Pero, sobre todo, lo que más detestas, es esa silla de la que no te puedes levantar.

Ya se lo he dicho. No puedo despegar el culo de esta silla. Los mangos van cayendo y, yo, no me los puedo comer.

Crítica: Una galaxia de luciérnagas

12/01/2021

La intimitat en la intimidació

per Àlex Locubiche Vílchez

Una galaxia de luciérnagas
Teatre de Salt, 23 d'octubre de 2020

Tothom ha tingut un moment on ha patit pànic escènic. Ens posem davant d’un públic que ens observa i ens analitza sense apartar la mirada cap a la nostra ànima nua i nerviosa. No sabem on mirar, què fer amb les nostres mans o si interactuar amb l’espectador, amb qui creues la mirada per reafirmar que som conscients de la seva presència. 

Curiosament, quan vaig entrar al Teatre de Salt el passat 23 d’octubre, vaig sentir una sensació similar, però en aquest cas oposada. La presència de l’Anna Alarcón, la protagonista de la nit, observava, analitzava i intimidava a cada espectador durant tota la mitja hora abans de que sonés l’últim timbre d’avís per donar tret de sortida a l’obra. El públic era descarat, amb telèfon a mà i fent fotografies de l’escenografia i l’actriu, parlant o burlant-se de les mirades penetrants d’Alarcón. La sensació general era com si l’actriu fos una decoració, com si fins que no arribés el moment de començar no apreciarien la seva presència. L’ignorància i el respecte nul del públic creaven un mur que només es podia travessar si intentaves desafiar les mirades de l’artista. Vam creuar mirades constantment, no tinc cap dubte de que per ella jo era un altre espectador més que no deixava de fer ballar el bolígraf a la llibreta, però per mi era l’excusa perfecte per sentir per primer cop pànic escènic com a espectador.

Aquesta intimidació i presència va començar a escalar un cop va començar a dur a la vida el text de la dramaturga Aina Tur. Aquella mirada que ens intimidava de cop es va convertir en una mirada trencada i poruga, plena de mal i, sobretot, veritat. Les paraules en boca d’Alarcón rebotaven pels murs de la sala i l’escenografia de Marc Salicrú, i s’extenien barrejades amb una música d’ambient minimalista i atmosfèrica de Jaume Manresa, amb els sons de gotes caient sobre una galleda com a element que ens despertava l’element orínic de la situació. Alarcón ens transporta immediatament, sense aixecar-se de la seva cadira de plàstic, a una illa que romandrà en l’anonimat, acompanyada de persones que romandran en l’anonimat. Ens parla de mangos, cervesa, el mar, i fusells. Només amb la seva mirada, la seva veu i la seva veritat ens fa viatjar cap a un paradís tropical (bé, irònicament paradisíac) sense sortir de Salt. Recollia al públic entre els seus braços i l’apropava al seu pit per escoltar els batecs plens d’ansietat que carregava el seu ritme agitat, i no el deixava anar en cap moment.

No vull endinsar-me dins la dramatúrgia i l’argument, ja que l’obra ha estat publicada com a llibre i és una lectura no recomanada, sinó obligatòria. La veritat d’Alarcón funciona gràcies a la mateixa veritat que Tur deixa impresa al guió. Aquesta combinació harmoniosa fa que s’uneixi en una cabalgata de dolor i ansietat, i fa que els batecs dels espectadors estiguin al ritme dels que la dramaturga va sentir durant els moments que es mencionen en aquesta obra autobiogràfica. Em vaig quedar atònit a l’inici de la postfunció organitzada per Novaveu, al descobrir que la veritat de l’actriu provenia dels records d’algú altre, el seu nivell de veritat donava l’impressió que més que actuar estava recordant de primera mà uns events que ella va viure.

Tur ens prèn de la mà mentres explorem un event traumatitzant, detallat i plè d’ansietat, por, tristesa i una alegria amarga i dolorosa, que conjuntament amb l’estelar actuació d’Alarcón fa que els records de la dramaturga romanguin a la nostra ment com si fossin nostres.

Si la pandèmia no permet regalar un escenari a Tur, el llibre de la seva experiència és un deliciós regal.

Àlex Locubiche
@SOPAPOMAN