Absències
Sala Beckett, 17 de setembre de 2022
Andrés Corchero és un d’aquells creadors i intèrprets que sempre val la pena veure. Assistir a qualsevol peça d’aquest ballarí i coreògraf, que ja acumula més de quaranta anys de trajectòria escènica i un gran nombre de reconeixements, és una mena de pelegrinatge per a totes aquelles persones que som friquis de les arts en viu i, en particular, de les arts del moviment. Així doncs, no podíem faltar a la reestrena del que és, potser, un dels treballs més personals i arriscats de Corchero: el solo Absències, que la Sala Beckett de Barcelona ha triat per obrir la temporada 22/23.
Absències, espectacle guanyador del Premi de la Crítica 2020 al millor Solo de Dansa, no és que sigui un solo, sinó que, de fet, en són dos: Padre (estrenada el 2020) i Camí de silenci (del 1995). Dues peces breus que, tot i ser independents, dialoguen perquè orbiten totes dues entorn la figura del pare. A escena, una caixa negra buida (Peter Brook aprova aquest espectacle) on només veiem un bloc de gel, penjat del sostre, que es fon i goteja lentament damunt una petita pila de terra. Transformaran aquest espai (signat per Miquel Ruiz) la finíssima il·luminació de Llorenç Parra, la música (Andrés, volem les teves playlists) i, naturalment, la presència de Corchero, que des del primer micromoviment, i amb l’ajut de composició d’Ana Pérez, aconseguirà omplir tot l’escenari i, fins i tot, el pati de butaques.
Comencem amb Padre. Se sent una veu en off. A escena, només Corchero, dempeus, amb els ulls tancats i el braç dret alçat cap al cel. El braç comença a moure’s molt a poc a poc. Després, el cap, el tors. Durant més o menys un quart d’hora, veurem una partitura de micromoviments que semblen buscar el vincle entre el cel i la terra. Es tracta d’un inici lent, però captivador alhora, una demostració dels coneixements de Corchero de la pràctica japonesa del butoh, nom que reben les tècniques de dansa contemporània creades per Kazuo Ōno i Tatsumi Hijikata després de la Segona Guerra Mundial.
En el moment que Corchero arriba a l’edat que tenia el seu pare quan va morir, sent la necessitat de revisitar la figura paterna, ara que ell també és pare. L’absència del seu progenitor és també, per als seus fills, l’absència d’un avi que mai no han tingut. És a partir d’aquest buit generacional que Corchero construeix Padre, una peça austera, amb un ritme un punt irregular, però d’una gran honestedat. Corchero ha treballat en altres ocasions amb material molt personal (My neighbor sky), però, en aquest cas, el risc emocional és especialment acusat: Corchero s’exposa ballant, però també parlant directament amb el públic o, fins i tot, fent pujar a l’escenari la seva filla, Rita Corchero Pérez, que, cantant a l’ukelele “Across The Universe” de The Beatles, ens regala un dels moments més tendres del solo. Acabada la cançó, però el pare queda donant voltes, de nou en soledat.
Ara bé, és a la segona part, Camí de silenci, que Andrés Corchero desplega tot el seu potencial com a intèrpret. Aquesta peça és més antiga que l’anterior; va ser creada poc després de la mort del pare de Corchero, i es presenta en aquest díptic tal com era originalment. Malgrat la duresa del moment en què es va gestar, la peça és emocionant però lleugera, i fins i tot aconsegueix arrencar-nos més d’un somriure. Corchero juga hàbilment entre l’expressionisme i la senzillesa, i treu tot el partit (i més!) del vestuari de Caterina Pérez. El final, amb el gel fonent-se gota a gota damunt Corchero, símbol de l’inexorable pas del temps, deixa el públic prou afectat com perquè els aplaudiments triguin uns segons a arribar. A l’experiència Corchero, no sempre és senzill entrar-hi, però, si ens deixem portar pel seu magnetisme, en sortim amb la boca oberta i l’ànima moguda.
Nil Martín
@nilmartinlopez
[Foto capçalera: © Pep Daudé]
