Festival TNT, 28 de setembre de 2019
Hi vam anar l’any passat, i hem volgut repetir. L’experiència de gaudir d’un dia intensiu de teatre al Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) és —i més encara amb la família #Novaveu— emocionant i inoblidable. Si una cosa bona té el TNT (de fet, en té moltes) és que la seva programació sempre arrisca, sorprèn i, a més, l’encerta. Voleu saber com vam viure aquesta última edició? Seguiu llegint.
Alguns amb tren, d’altres amb cotxe, arribem a Terrassa a les 11h. Descobrim, amb tristesa, que aquest any no som tanta colla com el passat, però la tristesa s’esvaeix en veure que toquen més espectacles per cap (és broma, vam trobar a faltar molt totes les companyes que no hi eren). Així que comença el “repartiment de cromos”. Les còsmiques Anna Aurich i Sònia González ens donen un sobre ple de sucoses invitacions i unes increïbles bosses del Festival TNT. Enguany no tenim polseres, d’acord, però ningú pot negar que les bosses molen molt més. A tan meravellosa oferta, responem regalant-los les nostres icòniques bosses #Novaveu, que ens acompanyen allà on anem —i que fan que se’ns reconegui d’una hora lluny.
Qui ens reconeix d’una hora lluny a la Judit i a mi, al Teatre Principal, són Gal·la Peire i Lluki Portas d’Hermanas Picohueso. La nostra il·lusió en trobar dues de les membres de la companyia d’Excalibur i altres històries d’animals morts (de la qual vam fer una postfunció al passat DespertaLAB) és, evidentment, majúscula (i, com a bons millenials, hem d’immortalitzar el moment amb un Boomerang).
Ara bé, si les Picohueso es queden al Principal —on, juntament amb l’Anna, l’Alba Cuenca, l’Alba Jané i la Mireia, gaudiran d’un Cobalto amb rave incorporada—, la Judit i jo optem per un pla més calmat: Saunterer,del Colectivo Ameno, integrat per Marc Rodrigo i... ningú més. La performance comença a les 12h la biblioteca de l’escola Lanaspa, on Rodrigo ens explica què farem: caminarem en silenci, tots junts, sense objectiu, sense fer servir el mòbil, pels carrers de Terrassa. Per què? El creador ens ho explica més endavant, quan els nostres passos ens han dut a la Nova Jazz Cava. I aquí és on apareix l’amic Henry David Thoureau, el qual ja podem considerar autor de capçalera del TNT, ja que també era el referent principal l’any passat per a la instal·lació El bosque.
La filosofia de la performance de Colectivo Ameno és molt similar a la dels ninis que ens presentava El bosque: buscar la improductivitat, el fer per fer, sense objectius, per trencar la lògica d’un sistema capitalista en què ja no és possible trobar un “a fora”. Saunterer vol dir pelegrí, i sembla que el terme provindria dels qui peregrinaven a Terra Santa (Sainte-Terre) o dels qui no tenien terra (sans-terre). Rodrigo ens proposa, seguint les idees de Thoureau i de Santiago López-Petit, caminar com a acte de llibertat, anar cap enlloc per trobar la nostra Terra Santa, lluny de les nostres rutines, que només ens permeten caminar per anar d’un lloc a un altre.
La idea de Saunterer és francament bona, i és cert que, caminant sense parlar i sense anar a cap lloc, comencem a percebre la realitat d’una manera diferent, i sembla que el temps passi més de pressa i més a poc a poc alhora. Potser en el que no acaba d’encertar Rodrigo és en les accions que presenta en diversos punts al llarg del camí. La majoria d’elles (posar-se una bossa de plàstic al cap per simular l’angoixa, recitar un poema mirant els ulls d’una espectadora, llegir textos d’elpressentiment.net o poeTIZAr —escriure amb guix, entre tots, frases inspiradores en mig d’un carrer de Terrassa) són propostes una mica naïf al costat d’un missatge tan potent com el de caminar per caminar, que potser no necessita tants additius.
I sí, últimament sembla que per ser un creador o creadora top has de fer sortir la teva mare al teu espectacle. La participació de María Isabel Gutiérrez (la mare de Marc Rodrigo) a Saunterer és un dels moments més lúcids de l’espectacle. “Le dije a mi madre que quería hacer una performance sobre el caminar y ella me dijo que, si los participantes caminaban, tendrían que comer”. En efecte, María Isabel ens rep al tram final de l’itinerari amb una descomunal i deliciosa truita de patates, per a tothom. I el més meravellós és que la mare ha entès el significat de la performance millor que tots nosaltres, sense necessitat d’haver llegit (que sapiguem) Thoureau ni López-Petit. Si caminem, hem de menjar. Economia de la subsistència. Eliminació de tot tipus de necessitat artificial creada pel sistema. Caminar per caminar, menjar per sobreviure i seguir caminant. Revelador.
Ara bé, amb tanta caminada, la truita se’ns queda curta i acabem de saciar l’estómac dinant tots junts, com l’any passat, al vegetarià de referència d’en Jordi Bordes: Damunt un cel de fil. Ens acompanya ni més ni menys que Pere Faura, que ens explica, entre mossegada i mossegada, en què consisteix el seu nou espectacle, Incurables, que veurem al vespre i en el qual, de mossegades, també en surten unes quantes.
Com que som #Incurables, ni dinant podem parar de TNTitzar-nos!! I ho fem amb el gran @Pere_Faura 😍😍🧟♂️🧟♀️ #TNT19 pic.twitter.com/17doSDhghW
— novaveu (@somnovaveu) September 28, 2019
Però, abans, ens espera al Raval de Montserrat
John Fisherman amb l’acció participativa Money for free. Al capdamunt d’un edifici del davant de l’Ajuntament, Fisherman compareix, vestit de Capità Pescanova, amb una canya de pescar de la qual anirà fent baixar bitllets de vint, cinquanta i fins a cent euros que seran per a qui els agafi... o no?
Gent lluitant 'cual rebajas' per pescar (literalment) bitllets?? És la original proposta #MoneyForFree@Festival_TNT @somnovaveu #TNT19 pic.twitter.com/SPLBmoNGnZ
— Anna Molinet (@Annafase_) September 28, 2019
Com podeu imaginar, aquí és on comença el circ del capitalisme —i això que veníem del caminar improductiu de Saunterer...— i tothom es llança a la cacera del bitllet. Els dos speakers que condueixen l’espectacle demanen al públic si volem posar normes o anem a lo loco. “A lo loco!”, responem a l’uníson. Després de la cacera del bitllet, l’opinió de molts canvia radicalment, i el carrer es converteix en una àgora ferotge on cauen les caretes, i el públic, sense adonar-se’n, es veu abocat a mostrar el millor i el pitjor de si mateix. I és que, com més gran és l’aposta escènica (aka el valor del bitllet i la implicació del públic), més comencem a veure un mirall negre que ens mostra la nostra dependència dels diners, absolutament irresoluble dins un sistema que, com deia Rodrigo a Saunterer, no té un “a fora” on escapar.
La gran proesa de la proposta, potser la més impactant i recomanable d’aquest TNT 2019, és que posa l’espectador en un desesperant carreró sense sortida, en què no hi ha solucions bones. Només diré que alguns vam començar eufòrics, sostenint torres humanes per aconseguir i repartir-nos un dels bitllets de Fisherman, i vam acabar plorant llàgrimes existencialistes, incapaços d’entendre fins on hem arribat com a sistema i com a societat. Com diria Rosalía, “Dios nos libre del dinero”. I Money for free ens demostra que l’única manera d’acabar amb els diners és acabar amb el sistema, si bé com a individus estem més predisposats a fer petites accions que no solucionen de cap manera el problema. Ningú us ho explicarà tan bé com la Júlia —que, acabat l’espectacle, va mantenir un acalorat debat amb els seus creadors i altres espectadors— a la seva crítica.
Amb tantes emocions a flor de pell, ens costa, d’entrada, entrar en la documentalitat de Gentry, de Mos Maiorum. Trobareu el que em va semblar aquesta peça sobre la gentrificació i l’especulació immobiliària a la crítica que en vaig fer fa uns dies. En tot cas, podreu deduir que la tarda es va presentar molt política.
Així que, després de tanta revolució emocional, ètica i intel·lectual, i tenint en compte que no hem berenat, arribem, a les 22h, bastant zombis, a l’Auditori Municipal. Una mica com si forméssim part de l’espectacle que estem a punt de veure, Incurables, del qual sortim amb ganes de ballar Thriller i de menjar-nos el que sigui, com els morts vivents de Pere Faura.
Després de tanta política... Ens espera una nit molt zombie amb #Incurables @Pere_Faura!! 😏🧟♂️🧟♀️ pic.twitter.com/XuEOYZvhvy
— novaveu (@somnovaveu) September 28, 2019
Els horaris d’FGC ens deixen fer un entrepà i una cervesa mentre compartim i debatem tot el que hem viscut al llarg del dia. A la taula d’un bar de la Plaça Vella de Terrassa, sis joves parlem de desnonaments, okupació, capitalisme, vivendes comunitàries, i intentem fer —una mica— la nostra revolució. Tímida, perquè és molt tard i estem molt cansats, però fonamentada, perquè el TNT d’enguany ens ha dinamitat sencers i ha fet sorgir emocions i idees de les cendres.
Que Pep Pla deixi el càrrec de director artístic obre ara un futur incert per al festival, i és per això que, des d’aquí, els joves de #Novaveu volem fer una crida a les institucions terrassenques, autonòmiques i nacionals, perquè mantinguin el seu compromís amb la cultura i segueixin impulsant, amb el mateix rigor, un festival que és un dels puntals més grans del risc i l’encert en la creació contemporània al nostre país. Volem molts més anys de TNT.
Esgotadíssimes però moolt contentes, les @somnovaveu marxem del @Festival_TNT amb l'últim @FGC del dia! 🏃🏃🏻♀️
Gràcies per fer-nos gaudir i pensar tant, Terrassa!😍💥 #TNT19 pic.twitter.com/DjRZjCsTgj
— novaveu (@somnovaveu) September 28, 2019
I, si no n’heu tingut prou, aquest vídeo és un meravellós resum del dia. Potser hi trobareu més d’un #Novaveu...
Nil Martín
@nilmartinlopez
