Festival TNT, 10 d’octubre de 2020
A #Novaveu, ja ens temíem el pitjor. El virus, com Oriol Mitjà, no és amic de les arts vives, i l’edició d’enguany del Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) estava penjant d’un fil. Finalment, però, hem pogut gaudir-ne; pels pèls, això sí: sis dies més tard, els bars tancaven, i els teatres ja es miren com dient “Who’s next?”. És cert que l’experiència al TNT ha estat molt diferent de la dels anys anteriors, però ens ha deixat, com sempre, una empremta inoblidable. Voleu saber per què? Endavant crònica!
La Paula i jo, més puntuals que les iaies, arribem a Terrassa abans d’hora, a les 12.30h. El cel està ennegrit i hi ha amenaça de pluja. “De moment, tot va malament”. Aviat ens trobem amb la Judit, l'Alba, la Júlia, l’Héctor, l’Anna —el primer tema que surt a col·lació és el llançament imminent de Fila Zero, el fanzine de #Novaveu. Descobrim amb alegria que, entre veteranes i nouvingudes, som molta més gent que l’any passat —amb mascaretes i distàncies, això sí. Sort que aquest any, com que les coses van mal dades per a la cultura, no tenim el clàssic “repartiment de cromos” (aka invitacions), perquè no donaríem l’abast. És veure tanta colla junta i el cel de Terrassa s’anima; surt un sol radiant. Però no ens flipem, que no durarà gaire.
Del dinar, com ja és habitual, se n’ocupa el nostre tiet universal, Jordi Bordes, que ens porta aquest cop a La Fàbrica 1909, on gaudim d’hamburgueses (càrniques i veganes) i tapes delicioses, dividits en taules de sis (#LaCulturaÉsSegura, i la gastronomia, també). La sobretaula la farem al Teatre Principal, on ens esperen Marion Betriu, nova directora artística del Festival TNT, i Giulia Poltronieri, màxima responsable de programació dels teatres de Terrassa.
El projecte de Betriu i Poltronieri comença enguany, després de la dimissió de Pep Pla, l’anterior director artístic. Ens expliquen que volen fer arribar el TNT a la gent de Terrassa, ja que la majoria del públic ve d’altres bandes de Catalunya. Per això es plantegen descentralitzar la programació: que no tot succeeixi al nucli històric de la ciutat; fer també espectacles a la perifèria. Així mateix, han apostat per les sinergies entre creadores i entitats locals (com ara la residència que Junyi Sun va fer fa uns mesos amb gimnasos d’arts marcials de Terrassa) i per la creació comunitària, fruit del treball amb col·lectius de la ciutat.
És un exemple d’espectacle comunitari Vincdesdevenir, peça que el coreògraf Quim Bigas ha creat juntament amb un grup de joves del col·lectiu LGTBIQ+ de Terrassa. Hi posen el cos, la veu i l’ànima Ariadna Martínez, Dakota, Raquel Campos i Domènech Martín; l’equip es completa amb el suport tècnic i dramatúrgic de Pau Matas, l’ajudantia de direcció de Joana Ellen Öhlschläger i l’acompanyament d’Anna Bohigas i Inés Lambisto. Abans d’anar-hi, ens ho pensem dues vegades: el cel torna estar gris i l’espectacle es fa al carrer. “El públic estarà a cobert, i l’espectacle es farà tant si plou com si no”, asseguren des de la companyia. Som-hi, doncs.
A les 18h, entrem a la plaça de la Torre del Palau i ens divideixen en set grups. A cadascun s’acosta una de les persones de l’equip creatiu. Al meu grup, el mateix Quim Bigas ens parla del procés de gestació de l’experiència escènica que estem a punt de viure. Ens relata com han treballat conceptes com ara la força del suport mutu, apilant materials diversos en un delicat equilibri: trobant l’angle adequat, un objecte molt petit pot sostenir-ne un de molt gran, i dos o més cossos inestables poden trobar l’estabilitat si estan junts sostenint-se per contrapès. Altres companyes de #Novaveu escolten altres històries, en funció del grup que els ha tocat en arribar: Ariadna Martínez explica que dur sempre una baralla de cartes de l’UNO a sobre l’ajuda a fer noves amistats; per a Raquel Campos, cantar Mónica Naranjo a ple pulmó és una forma d’expiar les penes; etc.
Totes aquestes imatges les veurem poc després, el públic ja assegut tot junt, de mà de les joves intèrprets. A l’inici, l’exercici d’apilar materials, desafiant la gravetat, com a símbol del que explicava Bigas del suport mutu, és una imatge molt potent. Mentrestant, de la motxilla de cadascuna de les intèrprets sona una música diferent, i en funció del seu moviment per la plaça en sentim més una o l’altra. És una meravellosa al·legoria de com veus absolutament diferents, fins i tot dissonants entre si, poden conviure. Ben aviat, la música es torna una de sola, i emana ara d’un cotxe. Les intèrprets —acompanyades ocasionalment per Bigas i la resta de membres de l’equip— comencen a ballar al ritme d’un medley que combina Lady Gaga, Christine and the Queens, Bad Gyal, Mika, Pau Vallvé i, evidentment, Mónica Naranjo (entre d’altres).
I de cop, succeeix el miracle (té el TNT connexions divines?). El cel, que s’havia anat ennegrint cada cop més, descarrega de sobte una pluja torrencial. Les intèrprets, mullant-se de cap a peus, continuen ballant com si res. Què dic, com si res? Ballen encara amb més passió que abans, fent ús de tota la seva energia, i bramen les lletres dels temazos que no paren de sonar, convertits ara en himnes, en una mena de càntics rituals. El públic s’ho mira embadalit des del confort de les seves cadires, protegit del diluvi per un porxo. Hi ha qui riu, hi ha qui canta, hi ha qui senzillament no dona crèdit de la situació i hi ha qui es posa a ballar (Xavi Pardo, et vam veure). El que hauria estat un espectacle bonic i interessant si hagués fet bon temps es transforma amb la tempesta en una catarsi col·lectiva, en una festa per celebrar el bon rotllo, el desvergonyiment, l’amor, la resistència, el fer i el ser sense judici; en resum, per celebrar la vida. Tot l’equip —també Bigas i les ajudants— balla completament xop com si no hi hagués demà. I sí, com a públic, no tenim el coratge per saltar de la cadira i unir-nos-hi. Però, de ganes, no ens en falten.
El tècnic totpoderós del TNT sap quan un recurs s’esgota: abaixa el dimmer de la pluja i torna a engegar el sol en el moment precís, quan l’espectacle arriba ja al seu desenllaç. Com no podia ser d’altra manera, una partida d’UNO tanca la festa. Després de la tempesta, sempre ve la calma. Les cares de satisfacció de tot l’equip parlen per si soles, i els espectadors aplaudim amb les orelles. Més que no pas veure un espectacle, hem viscut una experiència irrepetible, i no l’oblidarem.I encara ens queda festival per estona! Ens acomiadem de les #Novaveu que ja marxen cap a casa —ooooh!—, i l’Anna, la Paula la Ia i jo decidim matar el temps i resguardar-nos de la pluja anant a l’Ateneu Candela a veure la instal·lació interactiva Archivo. Arribem a l’espai poc abans de les 20h. La peça dura uns 10-15 minuts i cal entrar-hi en grups de quatre. Hem clavat el número, visca! Ens asseuen davant d’un televisor antic, on apareix una persona obrint i tancant els calaixos d’un gran arxiu. Ens donen un full on hem d’anotar quins calaixos s’obren i en quin moment. L’Anna i jo, alumnes avantatjats, estem de ratxa, mentre que la Paula i la Ia ens demanen que els xivem les respostes, com si fóssim a un examen.
Els riures i el colegueo s’acaben aviat, quan ens reparteixen a cadascú uns auriculars i comencem a rebre instruccions per les orelles: “Siga la línea de puntos del suelo”. Ho fem, creuem una cortina. “Póngase una bata de su talla y diríjase al archivo”. Un cub gris descomunal, amb 54 calaixos a cadascuna de les quatre cares, presideix l’espai. Les quatre persones que han entrat abans que nosaltres encara estan en acció, complint ordres que, més tard descobrirem, reben a través dels seus auriculars. “Comience a caminar hacia su derecha, rodeando el archivo”. Veiem operar el públic del torn anterior, amb ganes de ser nosaltres els següents.
Quan ells es retiren, ens toca, i comencem a obrir calaixos segons les ordres dels auriculars. A l’interior, hi trobarem el món, la destrucció humana i, fins i tot, nosaltres mateixos. Tot plegat mentre reflexionem sobre la necessitat de les persones d’acumular, de classificar, d’amagar i de destruir les coses. Després de veure el clam a la llibertat de Vincdesdevenir, aquesta experiència minimalista i arxivística resulta (encara més) reveladora. I quin moment més màgic quan —spoiler alert—, al final de la peça, descobrim que els calaixos que crèiem que s’obrien automàticament s’obren realment quan algú altre —recordem que som quatre persones accionant al mateix temps, una a cada cara de l’arxiu— tanca el seu calaix. No hi ha automatització, tot funciona per un engranatge finíssim d’accions i conseqüències. Com quan una papallona aleteja, que provoca un tsunami a l’altra banda del món (o això diuen). Així, els timings a cadascun dels nostres auriculars no són exactament simultanis, i les petites variacions en les ordres que rep cada espectador —i l’execució d’aquestes ordres per part nostra— són la clau que fa funcionar Archivo. Una experiència immersiva, íntima i magistral. Hi tornaríem a entrar mil vegades.
Però no podem, perquè a les 21.30h hem de ser al Teatre Principal per veure Teatro Amazonas, de Txalo Toloza i Laida Azkona (Azkona&Toloza, pels amics). Ens retrobem amb la Marta i la Júlia i anem a la recerca de l’entrepà. L’únic lloc que trobem buit —on una prescriptora de Recomana.cat devora àvidament uns cargols a la lluna— triga tant a servir-nos que només tenim temps de menjar-nos la meitat de l’entrepà i mentre correm cap al teatre. El TNT no és TNT si no et toca córrer per arribar a algun espectacle.
Si voleu saber què em va semblar Teatro Amazonas, aquí trobareu la crítica que en vaig fer fa uns dies. Un meravellós treball documental i escènic, que ens va deixar diverses vegades sense respiració.
I el TNT tampoc no és TNT si no has de córrer per agafar el tren de tornada. L’espectacle acaba a les 23.15h i el tren passa a les 23.38h. Run for your life. L’Anna, la Paula i jo arribem a l’estació d’FGC abans de l’hora i marquem el bitllet com qui creua la línia de meta...
Però, en baixar a l’andana, ens diuen que, a causa de la covid-19, no hi ha trens. El crític Jordi Sora i companyia, afortunats, es creuen amb nosaltres quan sortim de l’estació i s’estalvien de pagar un viatge que mai no faran servir. El festival és transdisciplinar, transformatiu, transmutable, però ens ha fallat el transport.
Ens tocarà esperar una hora més per agafar un bus nocturn cap a Barcelona. Els periodistes VIP passen del drama i comparteixen un taxi cap a la capital. A nosaltres, que som joves i precàries, només ens queda la paciència. El bus arriba a l’hora i circula cap a Barcelona amb un passatge integrat quasi al 100% per públic tenetero. El conductor al·lucina: potser no havia venut tants bitllets senzills a la seva vida. Arribem a casa a les tantes de la nit, però amb la satisfacció d’haver passat un dia esplèndid i d’haver pogut gaudir del festival un any més. I és que, què seria el TNT sense una mica d’aventura?
Nil Martín
@nilmartinlopez
