Teatro Amazonas

Nous formats | Teatre

informació obra



Autor:
Laida Azkona Goño , Txalo Toloza-Fernández
Sinopsi:

Potser heu vist Extraños mares arden o Tierras del Sur, dos muntatges en els quals Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández partien de la realitat més estricta per posar el dit a la nafra de les formes més actuals del colonialisme. De la mateixa manera, ara col·loquen en el punt de mira dues infraestructures faraòniques situades a l’Amazònia brasilera: el Teatro Amazonas i l’Arena da Amazônia​. El primer és un gran teatre d’òpera situat al cor de la selva que havia de ser un símbol burgès de la civilització occidental. Inaugurat el 1896, quan el cautxú omplia butxaques, ha tancat tres vegades i n’ha reobert quatre més com a demostració viva de l’extravagància que suposa disposar en aquestes latituds d’un teatre fet de fusta, rajoles portades des d’Alsàcia, mobles d’estil Lluís XV importats de París, marbre de Carrara i gairebé 200 làmpades d’aranya... Algú ha vist el film Fitzcarraldo, que el director Werner Herzog va filmar el 1982? La funció i la ubicació del teatre és comparable la de l’Arena da Amazônia​, un estadi construït per al Mundial de Futbol de l’any 2014 i amb capacitat per a 50.000 espectadors. És en una zona on gairebé no hi ha equips de futbol, i aquest esport no aconsegueix atraure, en els partits més disputats, més enllà d’un miler d’aficionats.

Totes dues infraestructures són a Manaus, capital de l’Amazònia i setena ciutat en població del Brasil. És un centre financer des que en els anys seixanta la dictadura militar el va declarar zona franca. D’aquí que hi hagi instal·lades grans multinacionals. Ha patit aquesta zona un creixement caòtic i exagerat, com diu l’alcalde de la ciutat? Com han marcat les grans empreses el present i el futur d’aquesta zona del món? Quin paper hi tenen els bons de carboni? I les polítiques de Jair Bolsonaro? Ho sabreu en un muntatge que ens parla d’interessos econòmics i desmesura i, també, d’una població que ha patit les conseqüències de tot plegat.

Crítica: Teatro Amazonas

15/10/2020

La jungla contra la barbàrie

per Nil Martín

Teatro Amazonas
Teatre Principal de Terrassa, Festival TNT, 10 d’octubre de 2020

El vídeo-artista Txalo Toloza-Fernández i la coreògrafa Laida Azkona Goñi (més coneguts pel seu nom de power couple, Azkona&Toloza) són ja uns habituals del Festival TNT (Terrassa Noves Tendències). Al llarg dels últims anys, hi han presentat les tres peces que componen “Pacífico”, trilogia documental sobre el neocolonialisme i la barbàrie envers els pobles i els territoris de l’Amèrica del Sud: Extraños mares arden, estrenada el 2014; Tierras del Sud, el 2018, i Teatro Amazonas, presentada enguany al Teatre Principal de Terrassa, després de passar pel Grec Festival de Barcelona.

A la primera peça, abordaven l’especulació del clan Guggenheim en el mercat de l’art contemporani i en la indústria minera del desert d’Atacama; a la segona, l’espoli de recursos naturals a la Patagònia Argentina per part d’empreses com United Colors of Benetton (que destaca irònicament per les seves campanyes d’un aparent compromís social). Ara, a Teatro Amazonas, la lupa d’Azkona i Toloza se situa sobre l’explotació del territori i els pobles de l’Amazones.

Donde vosotros veis una cascada, o un árbol, nosotros vemos una casa, afirma Azkona, encarnant un antropòleg amazònic, un dels múltiples testimonis reals que conformen la dramatúrgia de la peça (“los nombres de los protagonistas no han sido cambiados”, adverteix una projecció a l’inici de l’espectacle). Enmig  d’aquesta gran casa de natura, Azkona i Toloza ens mostren com les construccions mastodòntiques de l’ésser humà intenten competir amb la immensitat de selva. En son exemples l’Arena Amazonía, l’estadi de futbol més gran de Manaus (Brasil); el Teatro Amazonas, una òpera monumental a la regió, o les plantacions artificials de cautxú de l’empresari John Ford. També n’és un l’aventura desorbitada del comerciant Fitzcarraldo, recreada el 1982 pel cineasta Werner Herzog, consistent a transportar un vaixell fluvial per terra, d’un riu a un altre, fet que va comportar l’erosió d’un gran volum de vegetació i el vessament de molta sang indígena. I a tanta destrucció, l’Amazones suma els incendis massius del nostre segle, observats amb impassibilitat pel president de Brasil, Jair Bolsonaro.

Aquests fets terribles no només són narrats per les paraules dels testimonis, sinó també pel magnífic espai de Xesca Salvà i Azkona&Toloza. Sobre un terra blanc, els dos performers van construint l’escenari de la història (com ja passava a les altres dues peces de la trilogia): primer marquen carreteres i fronteres; després hi instal·len les ciutats i fàbriques, que ocupen el terreny... Ara bé, la natura sempre s’acaba imposant, per molt que provem de dominar-la: les plantacions en cadena de Ford van ser atacades per les plagues; la vegetació ha repoblat l’esvoranc provocat pel pas de Fitzcarraldo, i les indústries abandonades comencen a ser devorades per la malesa. El paisatge escènic de Teatro Amazonas va creixent i, malgrat la duresa dels fets narrats a l’espectacle, també hi ha lloc per a l’esperança: sobre la maqueta de les ciutats i les indústries, Toloza i Azkona fan créixer, a poc a poc, una immensa i verdíssima selva.

L’espectacle encerta el to a la perfecció. No pretén fer pedagogia ni cau en la superioritat moral; tampoc observa els fets des d’un distanciament excessivament científic. Azkona i Toloza presenten els testimonis al públic sense retocs, i afegeixen l’element crític en la posada en escena, en les projeccions (com ara els vídeos sarcàstics de capitalismo para dummies).

Així mateix, combinen denúncia i emotivitat. Hi ha moments de pell de gallina, en gran part gràcies a la complicitat entre tots dos performers, com ara quan Toloza i Azkona s’agafen del braç per simular les cadenes humanes (empates) que feien dones, homes i criatures per protegir la jungla amazònica de la desforestació. Aquest moment és enorme. Són només dues persones a escena, però, energèticament, sentim com si en fossin cinc-centes, o més de mil.

El treball de Txalo Toloza i Laida Azkona és imprescindible, ja que combina una recerca crítica i exhaustiva amb una forma aparentment senzilla però impactant. El seu és un teatre polític en el millor dels sentits, ja que posa sobre la taula, amb honestedat i qualitat, temes que no solen entrar als escenaris catalans, com ara el neocolonialisme o la desforestació. Sovint oblidem que els ultratges a l’Amèrica del Sud no són cosa només del segle xv, i que segueixen ben vigents. A tots ens convé passar pel Teatro Amazonas d’Azkona&Toloza i refrescar-nos la memòria.  


(Properament podràs llegir la clàssica crònica del dia Novaveu al TNT.)

Nil Martín
@nilmartinlopez

[Foto capçalera: © Tristán Pérez-Martín]