Articles #novaveu


09/10/2021

On floreixen tots els sentits

Torna el Festival TNT (Terrassa Noves Tendències) amb una programació que eixampla un cop més els límits de les arts vives

per Nil Martín

Festival TNT, 2 d’octubre de 2021

Ho podem dir més alt, però no més clar: a Novaveu, ens encanta el Festival TNT (Terrassa Noves Tendències). Segurament amb més objectivitat que el crític Oriol Puig Taulé (que, com a sabadellenc, té una visió innegablement esbiaixada), podem dir que pujar a Terrassa és un dels esdeveniments de l’any, d’aquells que tenim marcats amb retolador fluorescent verd —verd floridura— a la nostra agenda (sí, fem servir agendes de paper, nosaltres també som una mica dinosaures).

Si bé l’any passat vam patir fins l’últim moment per si el festival podria celebrar-se o no, a causa de la pandèmia (aquí la crònica del TNT 2020), aquest any hi havia moltes ganes de recuperar l’experiència del festival prepandèmic, el dinar totes juntes, conèixer gent nova, xerrar amb els artistes i fer intensiu d’espectacles de teatre, música, dansa i totes les arts vives que es fan i es desfan. A més, personalment, em feia molta il·lusió l’edició d’enguany, ja que pocs dies abans n’havia fet un prereportatge, una mena d’unboxing, al podcast Tardeo (Radio Primavera Sound), a la nova secció d’arts escèniques “Dame foco con Fila Zero”. Aquí podeu escoltar el podcast.

Bé, al lio. L’Alba Cuenca ens cita a Terrassa, davant la Sala Muncunill, a les 10.30h. Ens trobem, ens mirem. Les primeres paraules són escasses. Crec que mai no havíem quedat tan d’hora per anar al TNT, i, pels qui som de la capital (pixapins denominació d’origen), Terrassa cau lluny i matinar en dissabte costa. No obstant això, ben aviat ens traiem la mandra de sobre: tenim molts temes a tractar de cara al curs que comença (se vienen cositas, que diu ara tothom, que ho està començant a dir fins i tot gent que fa feredat, potser que ja paréssim). Saludem les noves novaveus i ens en separem temporalment; mentre nosaltres preparem les cositas que se vienen, a elles els toca passar el ritu iniciàtic: una xerrada formativa amb el tiet influencer Jordi Bordes

Un cop acabades les respectives reunions, comença la jornada festivalera. Enguany tampoc hi ha polseretes —maleïda covid-19— ni tote bags —se les han quedat totes els crítics iMpOrTaNtS🦖—, però les ganes hi són igual. Comencem anant al Cinema Catalunya a veure Concrete Matter (The Movie), de la cineasta Katia Armesto i el col·lectiu Los Detectives (Mariona Naudin, María García Vera i Marina Colomina). Cinema en un festival d’arts vives? No ens haurem confós i serem a Sitges? Doncs no, i és que aquesta pel·lícula és la primera meitat d’un projecte que comptarà també amb una proposta escènica que s’estrenarà a La Caldera.

A més, el que veiem al TNT no és un film a l’ús. Es tracta d’una exploració del cos que les creadores han dut i segueixen duent a terme juntament amb les seves mares. La pel·lícula que, de moment, n’ha resultat, juga amb el muntatge (barrejant material original amb vídeos d’apropiació) per trobar un efecte tàctil, hàptic, sensorial. Imatges —plans molt tancats de parts concretes del cos, que oscil·len entre la bellesa i l’angúnia— que ens toquen, que ens fan venir calfreds i formiguejos. Són arts vives, això? Hi ha un parell de teòrics, Jay David Bolter i Diane Gromala, que afirmen que l’art surt sempre del cos i no se’n pot desvincular, encara que passi a través d’una pantalla: “veure és sentir”, diuen. En aquesta pel·lícula de Los Detectives i Katia Armesto, que ens fa suar, salivar, estremir-nos i en alguns casos apartar la mirada (Marta, et vam veure patir), aquesta idea es fa especialment present.

Encara remoguts, tot just quan s’acaba la pel·lícula, la Judit i jo saltem del seient. Tenim entrades per veure We are (t)here, la nova peça d’Aurora Bauzà i Pere Jou, que es representa a la Nau Albiñana Ribas. Preguntem a la gent del festival, i ens diuen que és a un quart d’hora del cinema. Són les 12.50h i l’espectacle comença a les 13h. Bé, què és un festival si no s’ha de córrer i suar una mica? Quasi ens perdem, però aconseguim trobar el lloc: una nau industrial mig abandonada, espectacularment gran i amb uns finestrals impressionants. Quedarien uns sesioneos guapos, aquí. 

Seiem i les intèrprets entren a l’espai: a Aurora Bauzà i Pere Jou els acompanyen, en aquesta peça, Lara Brown i Elisa Keisanen. Totes quatre se situen en fila, davant nostre, i comencen a entonar una nota a l’uníson. Agafen aire i hi tornen, una vegada i una altra. Progressivament, van fent petites alteracions de to per generar harmonies senzilles. Quan la veu ja fa una estona que sona, hi afegeixen el cos, desplaçant-se per l’espai sense deixar de cantar. Juguen amb l’espai i el so allunyant-se i acostant-se, entre elles i en relació amb el públic. L’acústica de la Nau Albiñana va molt a favor de la proposta, ja que ofereix un efecte ressonant com d’església industrial, un ritual per als sentits. Si Concrete Matter (The Movie) era un estímul per a la vista i el tacte, We are (t)here és un viatge captivador i immersiu que passa per l’oïda (només interromput pel nyec-nyec de les cadires dels espectadors de cul inquiet —entre els quals em compto, el primer pas és acceptar-ho).

En un moment donat de la peça, les intèrprets comencen a encerclar l’espai del públic, sense deixar d’emetre so. Tenim tanta preferència per la vista que, el primer cop que ho fan, la majoria intentem seguir-los amb la mirada. Ben aviat ho deixem de fer, i és llavors quan comencem a sentir l’efecte embolcallador de les seves veus. A tot això s’hi afegeixen alteracions de volum, de to i de velocitat. És inútil provar d’explicar-ho; cal sentir-ho, en el doble sentit de la paraula. Sortim de l’espectacle i, encara que només som al migdia, no hi ha dubte que We are (t)here serà una de les millors experiències del TNT d’enguany. A la sortida, ens trobem l’Oriol Puig Taulé i comentem la jugada, però costa aterrar al món quotidià després d’aquesta estona de vibració.

Arribem a La Fàbrica 1909, on la resta de novaveus i el tiet Jordi Bordes (que avui, com ja és tradició, paga la ronda) ja fa estona que dinen. De poc va que no ens quedem sense braves i croquetes! Dinant, el Jordi demostra que és el que està més al dia: és l’únic que ja ha pogut veure Las Huecas; li han encantat i ens fa enveja a totes.

La sobretaula d’enguany, la fem amb Urati Laboratori (Sergio Camacho, Albert Chamorro, Marta Lofi i Úrsula Tenorio), que ens parlen de la seva instal·lació immersiva No hay tierra más allá. Una proposta que es presenta a la Sala Muncunill (la que fa uns anys acollia El bosque) i que investiga el tema de la migració. Què és migrar? Què suposa? Qui és l’altre? Quina relació hi ha entre les nostres pors i la necessitat d’aixecar fronteres? No hay tierra más allá està integrada per paisatges escenogràfics —diorames, una pràctica molt vinculada amb el colonialisme—, objectes que emeten so —si ens posem un telèfon, una sabata, un peluix o una llauna a l’orella, podem sentir testimonis reals— i comandaments de videoconsola —fent clic al triangle i la rodona del mític control de la PlayStation, podem encendre focs, sentir el bram d’un mar inclement o activar les llums de control d’un CIE.

És una instal·lació on tant et pots passar quinze minuts com una hora i mitja. Jo, que no sé deixar les coses a mitges, vaig ser el primer novaveu a entrar-hi i l’últim en sortir-ne. Així i tot, em va quedar molt per sentir: el volum d’informació de la peça és desorbitat. Potser massa? Surto de la Muncunill i em ressona una idea, sentida a la instal·lació des de dins d’un còmic antic: el primer que cal per construir un món és marcar-ne el límit, que separi el dins del fora, el nosaltres dels altres. És per això que, quan construeixen castells de sorra, el primer que fan els nens i nenes és alçar un mur de sorra. I així la resta del món.

Tota aquesta profunditat intel·lectual ens encanta, però a Novaveu també som molt de cultura de base (guinyo, guinyo) i hem vingut a Terrassa a passar-nos-ho bé. Anem a fer unes birres, que sempre serveixen per conèixer-nos més: l’Àlex ens parla dels seus projectes per portar un gran musical a Barcelona (no farem spoilers), mentre la Marta, la Gemma i l’Alba K. s’embranquen en una conversa on la paraula més senzilla és “hermenèutica”. L’Héctor i el Martí, que ja estan acostumats a descentralitzar-se, peregrinen fins a l’allunyat barri de Ca n’Anglada per veure La llista, una peça de Quim Bigas que després ens explicaran que els ha fascinat (enveja).

I aleshores arriba el karaoke. A la Plaça Vella de la ciutat, els creadors asturians Anto Rodríguez i Óscar Bueno han plantat una gran pantalla i un parell de micròfons, i han començat a sonar hits del millor petardeo. Aquest és el dispositiu de Vivir en videoclip: tú, yo, ‘nosotris’ y un karaoke. Una peça en què qualsevol persona del públic pot pujar a l’escenari i cantar temazos a ple pulmó; una reivindicació de la cultura de masses, de la comunitat, de totes. Mentre esperem que el xou comenci, la Cris (exnovaveu que ara s’ocupa de l’àrea pro del TNT) ens explica que, el dia abans, la proposta es va fer en un barri perifèric de Terrassa i que la gent es va tornar boja. Hype és dir poc.

La proposta, però, comença tard, i uns quants hem de marxar corrents quan la festa tot just esclata, ja que tenim entrades per veure Los figurantes, espectacle de Ça Marche que s’estrena al Teatre Alegria després d’un llarg historial de residències i work in progress. La peça, amb direcció i dramatúrgia de Nico Jongen, posa tres criatures de quatre-cinc anys a l’escenari, sense guió i quasi sense assajos. Només un espai buit on els petits intèrprets es poden moure lliurement, mentre van rebent estímuls: els llancen joguines, fum i objectes quotidians amb els quals patim perquè no prenguin mal (si bé una projecció, només començar, ens avisa que els figurants estan en una zona segura).

Mentre els infants juguen, una projecció que ells són incapaços de llegir mostra missatges inquietants: des d’instruccions absurdes que podria proferir qualsevol adult —“no lloréis”, “hazednos reír”— a fragments inquietants que ens remeten a un imaginari de terror, a una sensació de perill, d’amenaça —l’espai sonor d’Aurora Bauzà ajuda a potenciar aquest efecte. Els espectadors ens estremim mentre els infants xalen de valent (només en un moment una nena es posa a plorar, i allà sembla que tot es trenqui). El joc infantil sosté per si sol l’espectacle: tot el que fan és imprevisible i profundament genuí. En acabar, les nostres companyes més llegides ens il·luminen: els textos projectats provenen d’un poema de Goethe que, alhora, inspira el lied de Schubert que sonava durant la peça, i que parla d’un nen que s’està morint i d’un pare que intenta retenir-lo. Realment molt interessant, però comentem que sort que ens ho han explicat les companyes, i que sobreestimar els referents del públic és un dels perills que corren sovint les noves tendències.

L’espectacle del Teatre Alegria ha durat més del que deia el programa de mà, i arribem al karaoke pràcticament a misses dites (“No te lo perdonaré jamás, Terrassa”). Veiem unes noies que ho rebenten emulant les Spice Girls, i tot seguit Anto Rodríguez tanca la vetllada punxant música de Britney Spears i transformant la Plaça Vella en una festa. Arribem tard, però ho donem tot. No s’havia vist una farra pública tan gran des d’abans de la pandèmia. Aquí no se sobreestima els referents de ningú. I quins referents: Spears, Raphael, Beyoncé. Al TNT saben quina és la classe de merda que ens agrada. Volem que Vivir en videoclip giri per tots els pobles de Catalunya, i nosaltres hi fitxarem cada cop, a cada poble (bé, potser m’he passat).

Després d’un merescut sopar, en què surt a relluir tots el safareig del sector, fem cap al Teatre Principal per tancar la vetllada amb més música. Mercedes Peón, cantant i instrumentista gallega, presenta Osmose, un concert vibrant amb ressonàncies tradicionals que incorpora un espectacular disseny de llums de Laura Iturralde i vídeo de Peque Varela. La proposta és innegablement potent, llàstima que potser no ens agafa en la millor predisposició: venim d’una festassa i portem des del matí en dansa; estem extenuades (algun company de Novaveu fins i tot aprofita per fer una becaineta a la butaca... no diré noms). Realment és molt desagraït com a artista tancar tot un dia de festival. “Mercedes, pon la ‘Tusa”, pensàvem el Martí i jo durant la funció. Bé, jo ho pensava i ell ho somiava... però he dit que no diria noms.

Marxem amb molt de cansament, però encara més satisfacció, amb l’alegria d’haver gaudit un any més del Festival TNT, i desitjant poder seguir pujant a Terrassa amb aquesta il·lusió durant molts i molts anys més. No dubto gens que així serà.

Nil Martín
@nilmartinlopez

[Foto capçalera: © Alessia Bombaci]