Adéu, Jane!
L'Escorxador d'Igualada, 1 d'abril de 2023
Arriba la nit a Igualada i una grada prou rejovenida desconfia de la seva capacitat d'entrega, després d'una jornada amunt i avall de Mostra, a un espectacle d'autoficció a mans d'una companyia emergent. L'escena, sense res més que tres cubs blancs i unes marques de cinta adhesiva a terra, promet proximitat, lluny d'artificis espectaculars que s'han pogut veure en altres propostes de la programació dirigida a joves d'Igualada. Adéu, Jane!, de la companyia Binomi, sortida del teatre Maldà de Barcelona amb un farcellet a l'esquena, es busca un món fora de la capital. Se'n sortirà?
De seguida coneixem a la Mariona (Clara Moraleda), que pren consciència enmig d'una ressonància i activa un diàleg amb les seves veus dins del cap, entre l'angelet i el dimoni i Inside Out, que tan bon punt es presenten ja aposten per un to natural, desenfadat i una mica casolà. Mar i Ona (Joana Rosselló i Laura Dorca), heus ací la bromesca mostra d'intencions, complementen i acompanyen la narració de la història per hospitals i cabòries adolescents del comiat d'un pit malalt. Perquè és normal sentir desconnexió davant de les paraules d'un metge, o penedir-se de no haver dit o no haver fet quan es repassa una conversa amb perspectiva, o sentir vergonya per quelcom que a la resta li sembla una bajanada, o contagiar-se de la vergonya d'algú altre per una cosa que, fins al moment, et semblava irrellevant.
En la petita història de la Mariona el públic hi pot veure un cas particular d'inseguretats personals i pressió estètica. El fet que no sigui la malaltia que ja hem vist en tantes ficcions fins ara ens transporta a les mil i una realitats individuals de cadascú: allò que ens inquieta o ens inquietava i que des de la butaca, per a la resta, és només una pedra al camí, com tantes d'altres que es troba tothom. La interpretació de les actrius, especialment de les dues alter ego, desperta un punt de diversió absurda, de tu a tu, fruit de la seva capacitat mimètica d'interpretar qualsevol personatge que s'escaigui amb la transparència d'un escenari despullat. Per contra, la Clara, fins que no deixa de ser la Mariona, no te la creus del tot, moment en el qual acompanya i fa esclatar, per fi, l'emoció d'espectadors i espectadores de forma genuïna.
Efectivament, el relat de la Mariona és una història real, i evidentment que veure-hi veritat toca el cor. Però que joves i adults esclatin en un aplaudiment commogut al final de la peça, tan tard a la nit, rau en la capacitat per emmirallar-s'hi de l'anècdota. Això tan particular, que a més ja s'ha acabat, no és tan diferent d'allò que jo he viscut o vaig viure, que em va travessar en les amistats, la descoberta de l'amor, la meva autoestima i el meu desenvolupament. Adéu, Jane! ha sabut obrir la porta del cas particular i apel·lar a les inseguretats múltiples i diverses de cadascú, gràcies a la valentia d'atrevir-se a repassar cada vespre una història dolorosa. Amb tot, cal lloar especialment la manera de tractar-ho, el singular equilibri de cura i desimboltura de les dues grans actrius que s'han avingut a sumar-se a un projecte personal, perquè asseguren connectar-hi, riure i oblidar el cansament d'una jornada llarga de festival.
Judit Martínez Gili
@CritCultural
