Adéu, Jane!
L’Escorxador, 1 d’abril de 2023
Mentre dura una ressonància magnètica, el cap de la Mariona té temps de pensar, amb calma, com ha arribat fins allà, i quin camí queda per recórrer. Dins seu, per a reconstruir la història, la Mar i l’Ona. Elles són amigues, companyes, metges, mares, terapeutes. I el públic acompanyem el seu procés de dol, el d’una noia que amb disset anys ha de decidir si extirpar-se el pit o reconstruir-se’l amb una pròtesi. Clara Moraleda autoficciona la seva vivència fins a convertir-la en una festa empoderadora dels pits, sigui quina sigui la seva forma.
En les paraules hi ha el somriure incòmode de qui sap que, tot i haver fet el dol, hi ha ferides que deixen marca. Explicar allò que ens passa pot remoure el que sentim. Retrobar-se amb els fantasmes i les ombres que ens molestaven resulta dolorós, però pot ser reconfortant. El relat no es queda en la superfície anecdòtica, també ensenya com les pressions socials (familiars, estètiques, patriarcals) ens condicionen diàriament i alimenten les pors de qui no estima el seu cos. Acceptar-se, sí, però també fer bandera de la diferència, i cuidar-se. És un viatge pausat, sense pretensions, però que abraça les inseguretats i empeny a comentar-les amb qui tenim més a prop.
El text raja entre l’humor paròdic, la vulnerabilitat més tendra i el pamflet feminista. Tots els registres encaixen perfectament en les mirades de les actrius, amigues. Clara Moraleda sembla absent, sobrepassada pel context i els dubtes. Joana Roselló i Laura Dorca són dos amables alter egos de la protagonista, però també l’estereotip d’aquells que hi conversen. Amb la seva comicitat, s’alleugereix l’escena, sense empetitir-la.
La direcció (de la mateixa Moraleda i Juanjo Marín) despulla l’escena al màxim. Tots els espais (físics i emocionals) es despleguen amb només tres cubs i els elements que amaguen. L’espai sonor i la il·luminació tampoc transformen l’entorn, però sí que ajuden a dibuixar els límits entre escenes, i hi aporten context.
Es pot reivindicar des de les cures. Podem entendre el teatre com un espai terapèutic, en escena i a platea. Tenim inseguretats que ens marquen com cicatrius, però les podem acomiadar, i celebrar-les. Tothom pot ser la Mariona, sovint. Esperem que tothom pugui tenir l’espai per compartir el seu dol, i el sàpiga transformar amb la potència que té l’honestedat.
Martí Rossell Pelfort
