Monopoli
Sala Atrium, 12 de gener de 2022
Quan Elisabeth Magie va idear el Monopoly el 1903 (que abans rebia el nom d’”El joc del propietari”), la seva intenció era mostrar els forats, el caos, la crítica constant i la insostenibilitat del sistema econòmic liberal i del capitalisme. Més de cent anys després, el fet que aquest aparentment innocent joc de taula aparegui recurrentment a documents de divorci demostra que aquesta crítica, ara, és més vigent que mai.
L’estructura d’una partida sempre comença plàcida i innocent, comprant sense miraments qualsevol propietat on caigui la teva figureta. Quan les propietats comencen a entrar dins l’interès personal, apareixen les disputes, i els crits d’eufòria i ràbia acaben ressonant per les parets dels veïns. Quan la tensió ja està acumulada, quan els rancors ja són a la punta de la llengua, i quan ja no queda més vi a beure o més fruits secs a llençar-se de broma (i no), apareixen les cases i els hotels que et van xuclant lentament els diners que et queden sota el taulell només pel fet de caure-hi. A partir d’aquí, la partida pot acabar de dues formes: o amb el taulell a terra i una nit al sofà, o fent que l’altre jugador quedi en bancarrota. L’únic guanyador és en Milburn Pennybags rient-se dels jugadors a la capsa del joc mentre remena els diners que ha guanyat.
I d’una forma subtil, dramàtica, angoixant i crua, la dramaturga Mar Monegal ha desplegat aquesta mateixa estructura amb Monopoli, a partir d’una comèdia crua, plena d’actualitat i assenyalant amb el dit al públic, com un nen petit sense maneres. Guanyant el X Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta el 2020, el text ens presenta a la Montse, una passada estudiant de biologia i una present higienista dental, i a en Pol, un passat estudiant d’arquitectura i un present passejador de gossos a sou de bizums: una parella que va trobar l’amor a la universitat i 20 anys després no decau. Viuen a un piset que han estat transformant-lo en la seva llar durant 5 anys, fins que es veuen obligats a marxar fer les maletes a causa de la decisió de la seva llogatera de no renovar el contracte del pis. Entre el caos, crits, i la recerca frustrada de noves portes de les quals guardar les claus, decideixen jugar al Monopoly de l’avi d’en Pol per tal de decidir què s’emporten del pis i què deixen enrere.
Aquest debat, solucionat a partir de comprar cartes de propietats barcelonines amb diners de paper de color pastel que acaben escampats per la taula, el terra i el públic, dóna peu a una qüestió semiexistencial nascuda de l’ofegament que causa el model capitalista quan agafa del coll a aquells que no juguen amb les seves normes, o no tenen com fer-ho: En Pol no vol renunciar al seu passat, allò que el fa ser ell mateix, la seva identitat, com un periquito que es queda dins la seva gàbia. La bateria amb la qual anava de concert a concert quan era jove, els DVDs que cap servei d’streaming pot substituir, o el mateix Monopoly amb el que el seu avi l’ensenyava a com moure els diners sense sortir del remolí de la capital. La Montse, en canvi, cansada d’anar de porta a porta, de pis en pis i de contracte a contracte, decideix marxar del pis amb només una maleta, i deixar la resta al passat, volant lliure per molts cops que es doni. Per tal de no tornar a començar constantment de nou i refer la seva vida, prefereix convertir-se en una nòmada moderna que, en comptes de guardar el passat, compra compulsivament el seu present.
Per tant: prefereixes continuar sent qui ets, tenint el que tens i vivint el que vivies, o seguir-li el joc al sistema i refer-te quan arribi la data que indica el teu contracte?
La interpretació de la Sara Espígul i l’Eduard Buch donen vida a la tendresa, la joventut immortal i l’angoixa de la Montse i el Pol de forma sublim i plena de veritat, sota la direcció impecable i precisa d’en Josep Galindo, i de la mateixa Monegal aportant la profunditat i crítica que demanen els seus personatges. La quarta paret de la Sala Atrium es convertia en una perfecta demostració de teorema de la física quàntica: just com observar una línia de fotons fa que canviï les seves propietats, l’espai escènic canviava constantment segons si en Pol i la Montse miraven els espectadors o tornaven a nedar dins el mar de bitllets i cartes. Quan la quarta paret, transparent i gelatinosa, es posava davant el públic, estàvem dins el piset barceloní a punt de canviar d’amo, i quan es destrossava amb una mirada de qualsevol de les dues actrius, érem a l’Atrium, conversant sense la gent a les butaques dient res. Aquest trencament no només es pot percebre dins el nostre inconscient, sino que canvis de llum i timbres de caixes registradores ens transporten entre els diferents espais, com el piset, la sala d’operacions d’un hospital, el pati d'una escola o la casa de l’avi del Pol, com parèntesis dins l’eterna partida.
Sense entrar en territori spoiler, perquè és una visita necessària a la cruesa de l’angoixa que pateixen les persones que es queden fora el joc dels diners, el llançament catapultat cap a l’autòpsia d’un sistema que es nega a morir fa que et vinguin ganes de treure’t el punyal que Monegal et clava per fer un forat al teu matalàs i posar tots els teus estalvis lluny de les urpes del sistema. La desesperació caòtica que viuen en Pol i la Montse, i que Buch i Espígul viuen cop de dau rere cop, i que és accentuat amb l’espai audiovisual d’Anna Espunya i Juárez, Èric Rufo i Toni Roura, mostra una finestra a les vides que hi ha, hi ha hagut, o hi haurà rere cada finestra que t’envolta quan camines pel teu carrer. Fins i tot la teva.
Àlex Locubiche
Ig: @alexlocu / tw: @ALocubiche
