Monopoli

Teatre

informació obra


Autoria:
Mar Monegal
Direcció:
Mar Monegal, Josep Galindo
Intèrprets:
Edu Buch, Sara Espígul
Sinopsi:

La bombolla immobiliària i les crisis econòmiques encadenades, han deixat el Pol i la Montse en una situació incerta, molt lluny de les expectatives que tenien fa vint anys quan eren universitaris i compartien pis d’estudiants.

El Pol i la Montse són el prototip d’una generació que es va criar en analògic per viure en digital, una parella de joves-vells, que quan comença a trobar un cert equilibri, rep una carta on els notifiquen que se’ls ha acabat el contracte de lloguer i que tenen tres mesos per buidar el pis i tornar les claus.

Un espectacle vibrant que interpel·la directament al públic, una patida divertida i demolidora que reflexiona sobre el valor de l’individu, els límits de la llibertat i com el capitalisme modifica les relacions humanes. Una comèdia dramàtica sobre el capitalisme.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Monopoli

19/12/2022

La generació nòmada; i no perquè vulgui

per Aina Zarapico

Monopoli
Teatre Auditori Municipal Narcís Masferrer, 3 de desembre de 2022

Un cop acabada la vida universitària; has estat pagant el mateix lloguer des de llavors?, has hagut de canviar de pis perquè els propietaris et feien fora?, has pogut comprar-te una casa?

Res més lluny de la realitat, en Pol i la Montse -una parella de joves-vells i els protagonistes de Monopoli-, quan comencen a acomodar-se al pis que fa cinc anys que remodelen, els arriba una carta de l’agència comunicant-los que tenen tres mesos i un dia per buidar-lo, marxar i començar de zero, com feia anys ja havien fet.

L’aventura de trobar nou pis, les hores en vetlla, les discussions, les incerteses i les sensacions retrobades són el còctel perfecte perquè, un cop més, el capitalisme sigui l’amo de les seves vides.

Mar Monegal, l’autora de l’obra, troba el punt just perquè un tema tan feixuc i difícil de pair sorprengui el públic amb una comèdia tan encertada com és aquesta.

Un cop asseguda a la teva butaca i si ets observadora, pots contemplar com els protagonistes mantenen una conversa fora de l’obra amb el públic. Amb la confiança d’aquest a la butxaca, pugen a l’escenari i presenten als seus protagonistes, curiosament, en tercera persona.

L’estructura de l’obra, la música i el suport visual que hi ha a l’escenari recorda molt a les sèries dels anys 2000, en concret, a les famoses sèrie de la televisió catalana, Plats Bruts emesa l’any 1999, o bé, Jet Lag estrenada l’any 2001. Una manera molt original de situar-nos a l’obra recordant que els protagonistes feia vint anys que havien acabat la carrera universitària i, a més, «són el prototip d’una generació que es va criar en analògic per viure en digital» tal com esmenta Monegal.

Mentre en Pol i la Montse es mouen per l’escenari entre les dues cadires i la taula que hi ha, i de tant en tant, s’acosten els dos micròfons que es troben a cada extrem de la sala per donar èmfasis a segons quines frases; la teva ment torna i s’allunya donant-li voltes a la realitat que s’està explicant allà dalt. 

Aina Zarapico

@ainazarapico