Sopa de pollastre amb ordi

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Ferran Utzet, Llàtzer Garcia
Intèrprets:
Míriam Alamany, Màrcia Cisteró, Ricard Farré, Pol López/ Enric Cambray, Maria Rodriguez, Josep Sobrevals, Lluís Villanueva/ Óscar Intente
Escenografia:
Josep Iglesias
Il·luminació:
Guillem Gelabert
So:
Damien Bazin
Vestuari:
Annita Ribera
Caracterització:
Àngels Salinas
Ajudantia de direcció:
Mònica Molins
Producció:
La Perla29
Autoria:
Esteve Soler, Victoria Szpunberg i Txell Bonet
Sinopsi:

Ambientada a Londres i abastant més de vint anys, de 1936 a 1956, Sopa de pollastre amb ordi explica la història d’una família de classe obrera, els Kahn, en un món que canvia a tota velocitat. L’obra mostra com el temps erosiona, lentament i implacable, tot el que es troba per davant. La progressiva pèrdua de conviccions, somnis i ideals polítics, la passivitat i la negativitat davant les injustícies, es presenten en paral·lel a la desintegració de la família Kahn, cada cop més fragmentada i desunida. Seguint les vides de set personatges que un dia van lluitar junts per construir un món millor, Wesker exposa diferents posicionaments davant els ideals i la vida, però alhora construeix un fresc familiar enormement emocionant i colpidor cap el qual sentim una immediata identificació i tendresa.

Finalista a espectacle dels Premis de la Crítica 2018

Ferran Utzet finalista de direcció a Premis de la Crítica 2018

Màrcia Cisteró finalista a actriu principal dels Premis de la Crítica 2018

Lluís Villanueva finalista a actor de repartiment dels Premis de la Crítica 2018

Crítica: Sopa de pollastre amb ordi

10/03/2018

Del pur idealisme a la dura realitat

per Cèlia Ventura

Sopa de pollastre amb ordi Biblioteca de Catalunya, 4 de març de 2018

Sopa de pollastre amb ordi segueix la història de la família Kahn des dels anys vint fins a quasi els seixanta. Començarem amb l’energia, emoció i el thrill de la unió antifeixisita, amb uns ideals comunistes acabats de sortir del forn i, poc a poc, anirem veient com aquests ideals van fent-se realitat, potser perdent part de l’essència pel camí.

L’escenografia ens explica la història també per ella mateixa. A mesura que van passant les escenes i van passant els anys, passem d’una sala buida on els actors imaginen, suposen, els objectes a un espai delimitat, amb objectes ben físics per demostrar aquest realisme que acaba perdent la llibertat de l’ideal. Perquè un cop ens posen la taula de fusta ja no podem veure-la blanca, ara s’ha convertit en una realitat, ens agradi o no. I això és el que els hi passa als personatges.

De la mateixa manera el vestuari també ens explica una història, on veiem els canvis de la gran part dels personatges excepte de la mare (interpretada magníficament per Màrcia Cisteró), una dona esperançada en la idea del comunisme que no ha abandonat mai el partit i que, per tant, no es canvia de roba perquè ella no canvia.

Per últim qui també expliquen la història no deixa de ser el repartiment, on trobem des del qui viu l’energia i l’emoció de la revolució amb tan sols 5 anys i acaba, decebut amb la humanitat, amb més de 20 anys (Pol López) fins a la malaltia que consumeix a un pare que realment sempre ha estat absent (Lluís Villanueva).

Així doncs Sopa de pollastre amb ordi és una història explicada a través de cada aspecte, amb tots els detalls cuidats i perfectament sincronitzats. Una obra que és molt necessària pels temps que estem vivint, i és que és inevitable veure-hi connexions i no preguntar-nos com acabarà aquest idealisme.

Cèlia Ventura @soctastaolletes