Fotografies: Erola Albesa Solsona (totes a l'Instagram de novaveu)
Napalm al cor
Sala Beckett, 17 de desembre de 2023.
Per a fer aquesta crítica de l’obra Napalm al cor, amb autoria de Pol Guasch, dramatúrgia d’Oriol Puig Grau i direcció de Guillem Sánchez, m’he centrat en dos pilars diferenciats: la meva experiència com a lectora del llibre i com a espectadora de l’obra i la vivència de la Lara Alemany (també membre de #Novaveu) com a espectadora aliena a la història. En sortir de l’obra, vam poder posar amb comú les nostres percepcions, de les quals van sortir diferents conceptes que ens havia transmès l’obra. A partir d’aquí, he generat dues creacions: un text com a crítica més convencional i una sèrie de fotografies que actuen com a reacció al que vaig viure.
Llegint el llibre Napalm al cor (sí, vaig preparar-me per anar a la funció), una sola pregunta em ressonava dintre del cap: i com s’ho faran per portar això al teatre? Sí que hi havia alguns conceptes que s’escampaven dins de l’obra literària, però la “trama” (se li pot dir “trama” com a tal?) s’allunyava de qualsevol escenari teatral que em pogués imaginar. Entrant a la Sala Beckett, hi havia algunes qüestions que m’encuriosien: es plasmarà la forma fragmentària del llibre? Com se’n mantindrà (o no) la forma poètica? Com s’hi representaran conceptes com el desarrelament o la violència?
Una sala buida com a escenari, que es va omplint de muntanyes i muntanyes de sorra. Pedres i una cortina metàl·lica que tanca l’acció de l’obra. La narrativa visual, acompanyada de monòlegs pràcticament literals del llibre, va teixint la història d’una forma agitada. Les interpretacions de Roser Batalla, Joel Cojal, Marc Domingo i Montse Morillo, acompanyades de veus en off en alguns punts, no interaccionen en cap moment, generant quatre fils de monòlegs diferenciats. El conjunt de la posada en escena va traslladar-me a una mena d’espai-temps aïllat de la realitat. Partint del fet que el que estava sentint ja ho havia llegit, vaig permetre’m la llibertat de no haver d’estar entenent tot el que deien i deixar un espai per l’observació de les accions que passaven per l’escena, acompanyades d’un disseny de llums de Sylvia Kuchinow que em transportava en un món entre oníric i apocalíptic.
Després de l’experiència que vaig tenir dins del teatre, descriuria la versió teatral més aviat com un complement a la lectura, no a una obra que pugui arribar d’una forma independent. Només pel simple fet que l’inici ja comenci amb la mateixa empenta que el llibre, ja és un fet que pot descol·locar a les persones que no l’hagin llegit. Mentre que en una lectura pots parar, pensar, rellegir o, fins i tot, tornar a començar; la proposta teatral està concebuda per ser viscuda linealment. És a dir, no hi ha moments en els quals puguis recapitular-te mentalment per assimilar tota la poètica que t’estan llençant a sobre. El fet d’anar-hi amb una persona que no coneixia la història, la Lara, va sostenir encara més aquesta la visió de la producció, destacant el fet que es pugui fer difícil per al públic general de seguir el que està passant a escena.
Com a lectora prèvia (sense haver-lo acabat; per falta de temps, no de ganes), matisos i decisions concretes de l’entonació i ordre dels monòlegs em van plantejar perspectives i formes diferents de veure el que havia llegit fins al moment. La visió encara més deslocalitzada del protagonista, passant d’una primera a una segona persona, em va semblar una forma interessant d’interpel·lar el públic de la sala i buscar maneres d’interpretar el text tan ben teixit que proposa Pol Guasch. En definitiva, Napalm al cor planteja una forma diferent de viure’n la lectura, sense anar gaire més enllà del text en si mateix. Malgrat això, vaig sortir del teatre amb moltes ganes de continuar llegint el llibre i de buscar una forma de plasmar tot el que m’havia remogut el fet de revisitar una lectura tan recent des d’un enfocament diferent.
Erola Albesa Solsona
