Napalm al cor
Sala Beckett, 15 de desembre de 2023
Els factors que condicionen la recepció d'una obra de teatre sempre són múltiples i importants a tenir en compte en una anàlisi crítica. En aquesta obra es multipliquen de forma abrusadora. Ens trobem davant una peça d'un director novell (Guillem Sánchez Garcia) i un dramaturg també en procés de creixement (Oriol Puig Grau) que, això no obstant, presenten conjuntament aquest projecte en una sala d'anomenada com la Beckett. L'espai on ens encaminem de camí al teatre no és gens innocu. Ens enfoquem ja a un tipus de propostes concret, molt més experimentals, alternatives o l'adjectiu modernet que vulguem utilitzar preferentment, que no pas si atenem alguna altra sala de teatre. En aquest sentit, l'obra compleix i decep alhora les nostres expectatives. Les compleix perquè, com esperem, no ens trobem per descomptat amb una peça dramàtica clàssica. Pel mateix motiu, les decep. Potser seria més trencador veure, en un equip jove i en una Sala Beckett, de cop, una proposta on els motius deixin de ser no-trama, inferència de monòlegs, sorres damunt l'escenari, nus i contrast d'elements escenogràfics molt diferents entre ells. No m'entengueu malament. L'escenografia de Judit Colomer Mascaró em sembla suggestiva. Construeix un relat paral·lel al text que, de fet, sovint és més gràfic i concret que el text en si, i això em sembla una aposta del tot vàlida i molt efectiva. És costós seguir tota l'estona la paraula, abundant i poètica, extreta de la novel·la de Pol Guasch, i l'escenografia és l'element teatral més intel·ligent per fer-nos de ganxo a les espectadores. Tanmateix, penso que això provoca que l'escena estigui bastant carregada, no per excés d'objectes, sinó per excés de significat. El conjunt entre el discurs florit i l'escenografia pesant ens requereix alts nivells de concentració, no inassolibles, però als que hem d'estar disposades.
Tornant, però, al tema de les expectatives, aquest anomenat conjunt d'abundant simbolisme no trobo que aconsegueixi, així i tot, superar alguns clixés de l'escena postmoderna que ja estan assolits, acceptats i, fins i tot, superats. Penso que és important remarcar-ho, precisament, pels condicionants mencionats al principi. Si la novel·la de Guasch per si sola tenia un lector model ja molt concret, l'obra de teatre que l'adapta llença un reclam al mateix tipus de públic. Públic, a més, segurament acostumat a propostes postdramàtiques com les que sovint es veuen a la Beckett. És per aquest motiu que em va sorprendre, no del tot gratament, veure que l'atreviment que sempre implica dur a terme un projecte artístic no havia aconseguit trencar els marcs de l'imaginari ja existent de la postmodernitat.
Altrament, no vull donar a entendre que no sigui una obra interessant. Però penso que precisament aquest és l'adjectiu que millor li escau. És interessant d'una forma acadèmica, però en alguns moments sembla que oblidi que, en última instància, no anem al teatre com anem a una classe de teatre. No esperem, encara que potser això és un horitzó d'expectatives del tot personal, veure-hi el mateix. Penso que sovint prefereixo riure, plorar i pensar en la mesura justa durant una estona, i quedar-me tranquil·la, que emportar-me un munt d'estímuls a casa per analitzar. No és el caràcter poc definit de la història o el final obert el que provoca això, sinó el fet que les solucions dramatúrgiques a l'hora d'adaptar un text, en primer lloc, literari i no teatral i, en segon lloc, amb tan poques concrecions espacials, temporals i dels personatges, no s'han atrevit a omplir els buits que aquest text conté. Com a lectora de la novel·la, em va semblar que el que fallava és, precisament, l'adaptació. Veure-la posada sobre l'escenari va ser com reviure l'experiència de la lectura. I si bé això, com es va dir al col·loqui, era un objectiu buscat, em sembla també una forma passiva de fer una adaptació. Tot i que en conjunt l'obra és satisfactòria, no s'hi veu gaire més que un remake teatral de l'obra literària. S'hi detecta poca relectura dramàtica. Es nota que s'han fet esforços per aconseguir la mimesi perfecta del llibre, transmutant elements literaris en elements teatrals de la forma més fidel possible, però falta l'atreviment de reinventar els buits de la novel·la d'una forma diferent de què ho ha fet, ja, la novel·la. Repeteixo que aquest gust és personal, i que la peça em sembla interessant de forma independent, però no m'ho sembla com a adaptació.
Per acabar, malgrat això, animo a anar a la Beckett a desmentir totes aquestes meves opinions. Es pot gaudir d'una peça que planteja inicis i indicis atractius, fins i tot inspiradors, per continuar amb propostes híbrides entre poesia i teatre que, tot i la gran dificultat d'aquesta hibridació, renovin la paraula teatral de mica en mica i de prova en prova. Aneu-hi a gaudir també de la interpretació, sobretot, de Marc Domingo, i també de les altres actrius (Roser Batalla, Joel Cojal, Montse Morillo).
Anna Ginestà.
@anaaginesta (Instagram).
@annaflabiol (Twitter).
