Una història real

informació obra



Direcció:
Pau Miró
Autor:
Pau Miró
Intèrprets:
Julio Manrique, Laura Conejero, Mireia Aixalà, Nil Cardoner
Sinopsi:

Gestionar un dol no és gens fàcil. Però fer net és una necessitat, una teràpia beneficiosa per a l’ànima per poder tirar endavant. Cada persona troba la seva manera de portar-la a terme, alguns ho aconsegueixen sols i d’altres necessiten una petita ajuda externa. Però què passa quan els buits emocionals i educatius fan que un jove busqui refugi desesperadament? Què pot portar un jove de família progressista a coquetejar amb l’ultra dreta supremacista? És la por? La solitud? O la manca de referents sòlids?

Un adolescent que se sent desemparat i incomprès. Un pare absorbit per la seva professió. Un dol per gestionar. Una novel·la pendent de ser publicada. Una butaca atrotinada, plena de records, al bell mig del menjador. Un secret que pot acabar amb tot. I a l’exterior, el món no sembla anar millor: el discurs de la por agafa força, les esquerdes del pensament progressista són cada vegada més grans, l’individualisme ferotge impera. La clau és la supervivència.

Finalista text. Premis de la Crítica 2019

Finalista revelació. Premis de la Crítica 2019

Crítica: Una història real

13/11/2019

Drama familiar o anàlisi social?

per Judit Martinez Gili

Una història realLa Villarroel, 7 de novembre de 2019

Fotografia: David Ruano

Quatre bèsties de l’èxit escènic protagonitzen un espectacle de Pau Miró que implica i desconcerta a la vegada. Després de veure’l no és estrany quedar-se amb una sensació confusa, que provaré d’exposar de mica en mica. Una història real són un pare i un fill en plena digestió del dol després de la mort de la mare per malaltia. Cada un ho viu de formes diferents i allunyades, ja que la pèrdua s’ha endut també l’encaix entre els membres de la família i els ha permès generar una relació propera completament buida.

Sens dubte, tots quatre artistes que encarnen els personatges del relat interpreten intensament uns rols complicats, tots ells molt foscos. La trama evoluciona de forma esglaonada, de manera que, en cada escena, el públic coneix una mica més la història després que els personatges ja la coneguin. La proposta se centra molt més en les persones que no pas en l’espai, gairebé ni circumstancial, fet que dona una aparença molt més de relat dramatitzat que de ficció qualsevol. Un martelleig sonor constant aconsegueix generar una tensió irreconciliable entre els personatges, d’aquella manera que les iaies de platea senten la necessitat de dir la seva quan hi ha silenci.

L’espectacle passa a l’acció amb prou solidesa, però hi ha certs elements de base que poden afectar més o menys a la manera com cada persona espectadora respira el resultat. L’enfocament dels personatges i el tema d’Una història real distorsiona, en certa manera, la trama.

Per una banda, els “pares”, els “monitors” i els “fills” han deixat de ser concebuts com a mots genèrics i per tant, segons com, generen confusió. És estrany de la mateixa manera que “caixera de supermercat” sigui un exemple aleatori d’ofici enmig d’una llista de propostes en masculí. Així mateix, per exigències de la història, diguem-ho així, de l’editora només en coneixem la dependència patològica a la feina, i de la psicòloga una debilitat professional causada per la seva incapacitat de distanciar emocionalment la vida laboral i personal. Una història real és un tall de meló a la vida de dos homes. 

Per altra banda, un bombó de tema com seria l’auge de la ultradreta enfront de les incoherències del discurs progressista s’ensorra justificada en una mala gestió de les emocions d’un adolescent o per les peripècies de relativa rellevància de la vida d’un escriptor. Qualsevol ho veuria just el contrari, també s’ha de dir.

Costa connectar amb la realitat de la proposta, malgrat que destaca el treball interpretatiu, la professionalitat de l’equip artístic i la generació d’ecosistemes tècnicament. Els personatges de l’espectacle s’esforcen en tot moment per empatitzar amb l’altre, però acaben cedint a l’egoisme que en tot moment s’esforcen per desprestigiar.

Veure la crítica al site original aquí.

Judit Martínez Gili@CritCultural