Ens vam conèixer a la disco que anem sempre, ell sabia qui era jo pel seu amic, que va al meu institut. Vaig acceptar la seva invitació d'anar amb ells a passar un dia lluny de la nostra ciutat. També hi va venir la meva millor amiga. Mai hagués imaginat que el dia podia acabar així. (Ellena, 16 anys.)
Fins on som capaços d'arribar per defensar el nostre honor, allò que ens fa merèixer el respecte i l'amor propi i dels altres? Quin impacte directe té el llegat del patriarcat en els joves i en les seves interaccions? I finalment, el poder de la història i el context sociopolític poden ser detonants en les nostres accions o impulsos?
Qüestió d'honorDau al Sec, 18 de gener de 2020
L’altre dia moria una altra noia assassinada per violència masclista a Terrassa. Com gairebé sempre, en mans d’un home que en un altre context hauria negat que fos capaç de fer-ho, provant així que encara no sabem incloure les dones en l’acord moral de convivència i ordre social. Això és Qüestió d’honor, un relat ficcionat emmarcat en la realitat. No sé com explicar l’argument d’aquesta obra sense endur-me pel camí la cruesa del tema. Qüestió d’honor són els feminicidis. És allò de les dones són, o les dones fan, o a les dones se les ha de tractar. És parlar de bàndols en violència masclista. És jo ja se tractar a putes així. És el comporta’t com un home. És allò de si provoques així després no et lamentis.
Qüestió d’honor manté un ritme trepidant durant tot l’espectacle i mostra de forma àgil el transcurs dels esdeveniments a través de records compartits dels personatges. L’autor la situa a Alemanya, on segurament el component cultural, el parlar d’alemanys i turcs, sí que té una força que aquí costa de justificar, tot i que hauria sigut molt pitjor mirar d’adaptar-ho. S’ha de poder entendre les agressions masclistes com a emergència transversal. La peça però, té un text molt treballat, que dona a entendre que de la boca dels dos joves en surt una mirada adoctrinada per la seva família i el seu entorn. Del comportament de cada personatge s’hi poden veure deixos d’experiència, canvis d’actitud que responen a matisos emocionals i tota mena de detalls que una sola fila de cadires pel públic et permet copsar.
El muntatge mòbil, la frescor en la interpretació i un espai circular ajuden a generar una atmosfera de contrastos sobtats. És curiós que una obra que en general sigui incòmode, tensa, pugui fer balança amb moments realment festius i a vegades de riure sincer. Qüestió d’honor deixa amb mal de panxa, però amb el regust de bon espectacle. Si bé la mirada externa al relat pugui costar d’entendre, quedi estranya, els quatre personatges protagonistes troben el seu punt per evidenciar el que és universal des de l’anècdota concreta.
Llegeix la crítica al site original.
Judit Martínez Gili
@CritCultural