Ens vam conèixer a la disco que anem sempre, ell sabia qui era jo pel seu amic, que va al meu institut. Vaig acceptar la seva invitació d'anar amb ells a passar un dia lluny de la nostra ciutat. També hi va venir la meva millor amiga. Mai hagués imaginat que el dia podia acabar així. (Ellena, 16 anys.)
Fins on som capaços d'arribar per defensar el nostre honor, allò que ens fa merèixer el respecte i l'amor propi i dels altres? Quin impacte directe té el llegat del patriarcat en els joves i en les seves interaccions? I finalment, el poder de la història i el context sociopolític poden ser detonants en les nostres accions o impulsos?
Qüestió d’honorDau al Sec, 15 de gener de 2020 (prèvia)
(c) Dau al Sec
99 feminicidis l’any 2019 i 12 en el que portem de 2020 són dades esfereïdores que demostren que la lluita feminista segueix sent molt necessària. Per això aplaudim fort propostes com “Qüestió d’honor”, que retraten a la perfecció les relacions de poder, la masculinitat tòxica i la misogínia contemporània. Perquè la cultura i el teatre també poden ser eines de lluita activista, i justament amb propostes com la que dirigeix Carla Torres Danés a Dau al Sec, es pot aconseguir que més gent entengui la importància del feminisme.
El text de Lutz Hübner relata l’evolució d’una història entre quatre joves, que comença amb un flirteig aparentment innocent i amb unes dinàmiques força comuns, que a poc a poc van avançant cap a un escenari perillós. L’obra està perfectament muntada i dirigida perquè el públic empatitzi amb els personatges, o inclús trobi divertides les situacions que es van vivint, situacions que a poc a poc es van enterbolint i generen força ansietat entre els assistents. També s’agraeix l’energia i la completa entrega per part del repartiment, que fan una molt bona feina interpretativa.
L’escenografia (Júlia López i Melià) és senzilla però més que suficient per a poder contextualitzar els diferents escenaris, i la disposició dels seients del públic en forma de cercle i l’aforament reduït són també punts que juguen a favor de la proposta, aconseguint una gran immersió del públic dins la situació. Malgrat tot, es trenca una mica el ritme de l’obra amb l’excés de canvis d’escenari i la redisposició d’alguns elements com ara el gronxador, que interrompen una correcta fluïdesa de l’obra.
Finalment, es nota que ens trobem davant d’un equip jove i cal felicitar també a les persones encarregades del vestuari (Mònica Elias), l'espai sonor (Iker Rañé), i la traducció (Eduard Bartoll), ja que el llenguatge que s’utilitza (a nivell musical, verbal i estètic) és coherent amb els referents de les persones joves actuals, i això sempre s’agraeix.
Una obra que catalogaria com a “teatre necessari” i que representa una eina més de lluita, imprescindible per un futur més feminista.
