Filumena Marturano
Teatre Municipal de Girona, 12 de novembre de 2021
L’obra teatral Filumena Marturano, d’Eduardo de Filippo, és una dansa coordinada entre les deesses clàssiques Talia i Melpòmene, musses de la comèdia i de la tragèdia respectivament. Es representa una història dramàtica, plena d’enganys, supervivència i egocentrisme, acompanyada de petits i constants tocs d’humor que donen dinamisme a la narració.
L’èxit d’aquesta obra, dirigida per l’Oriol Broggi, radica en gran part en el treball cooperatiu de cada membre del seu equip. Són els petits detalls que creen una ambientació idíl·lica. A l’escenari no veiem diferents elements per separats que creen una funció, sinó un conjunt de tots ells. N’és un bon exemple el primer acte del personatge de la Filumena, tant el vestuari - una camisa de dormir, bata oberta i talons -, la gesticulació, els moviments, la forma de seure amb les cames obertes i la manera de parlar; tot això ens està indicant quin és el passat i el present d’aquest personatge: una dona forta, d’origen humil que intenta sobreviure en una societat patriarcal. No és només l’actuació de l’actriu el que determina el caràcter del personatge, l’ajuda i el potencia un vestuari adient. I això és fantàstic, perquè et fa creure l’obra. Et sents que estàs a Itàlia, a Nàpols, amb una família trencada, i no per coses evidents, com que parlen italià, sinó pel conjunt. Són diferents engranatges que funcionen correctament i toquen l’hora en el segon exacte.
Però el que més em va meravellar durant aquelles dues hores van ser els punts de comèdia. Eren subtils, clavats i gens forçats. En general totes les actrius i els actors tenien aquesta màgia còmica. Però hi havia dos que destacaven de la resta. La parella protagonista formada per la Clara Segura (Filumena) i Enrico Ianniello (Domenico) dominen l’art de la comèdia. I s’ha de tenir en consideració que aquest gènere sempre està a l’ombra del drama, tot i que és molt més fàcil treure una llàgrima que aconseguir un riure sincer. Acostumats a veure en el registre còmic de la Clara fent personatges exagerats, aquí veiem com es conté, com té present la part tràgica del seu personatge. I l’Enrico, qui està molt lligat amb el teatre català i italià ens presenta un Domenico ple de matisos que va evolucionant entre acte i acte.
L’escenografia, que va a càrrec de Broggi, és molt adequada per l’època i la família que es representa. El joc dels punts d’entrada i sortida dona dinamisme i profunditat. Però l’excés de mobiliari creava massa informació cap a l’espectador. I potser l’únic canvi d’escenografia que fan entre l’acte u i dos, no era necessari. De fet, si haguessin deixat l’escenari tal com està en el segon acte, la part esquerra hauria respirat millor i les figures humanes haguessin pres més protagonisme.
Oriol Broggi, qui ha dirigit anteriorment Natale in Casa Cupiello i Questi Fantasmi, també del dramaturg Eduardo de Filippo, torna a demostrar que té la mà trencada fent adaptacions de l’autor napolità amb Filumena. Com ha confessat anteriorment en entrevistes, la clau és donar-ho tot sempre i no quedar-se a mitges. I efectivament, ell i tot el seu equip, reben una forta ovació, que dura minuts, una vegada que finalitza la funció.
Eduard Cabezudo
@edulinocabezudo
