Filumena Marturano

informació obra



Intèrprets:
Clara Segura, Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Carla Vilaró, Montse Vellvehí, Enrico Ianniello
Ajudant de direcció:
Albert Reverendo
Direcció:
Oriol Broggi
Escenografia:
Oriol Broggi
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Nina Pawlowsky
Caracterització:
Àngels Salinas
So:
Oscar Villar
Sinopsi:

Després de 25 anys de viure mantinguda per Domenico Soriano i múltiples negatives a casar-se amb ella, Filumena decideix fingir una greu malaltia per aconseguir que al llit de morta Domenico accepti contraure matrimoni. La casa és plena de metges i veïns, i enmig d’aquest ambient fúnebre arriba el capellà per donar-li l’extremunció i s’organitza el casament. Mentrestant, una jove amant de Domenico espera ansiosament a l’habitació del costat que Filumena traspassi… Però un cop casats Filumena Marturano s’aixeca del llit fresca com una rosa, i és aquí que comença l’espectacle.

Què ha empès a Filumena a muntar tota aquesta farsa? Perquè la seva obsessió per casar-se amb Domenico? I ell perquè portava 25 anys defugint el matrimoni? Aquesta és una comèdia d’embolics, secrets i intencions capgirades. Filumena és la protagonista d’un periple de vida que l’ha conduïda a enganyar, robar i aprofitar-se de Domenico, que sempre ha nedat en la opulència. L’esclat de la seva relació amorosa esquitxa a tothom qui els envolta i fins i tot a qui encara no els envolta. Tota la veritat és bolcada sobre la taula, però ja sabem que la veritat sovint és dolorosa…

Els aires d’Itàlia d’Eduardo De Filippo tornen a La Perla 29 per parlar-nos de l’amor i la venjança, de l’instint de supervivència i la petitesa humana. Un retrat a la napolitana on l’estima es posa a prova i ens recorda que l’amor és una força que a vegades rebota en direccions oposades.

Crítica: Filumena Marturano

03/01/2022

Sobre la necessitat dels finals feliços

per Anna Llosas

Filumena Marturano
Teatre Municipal de Girona /Temporada Alta, 12 de novembre de 2021

El dia que van fer Filumena Marturano al Teatre Municipal va passar una cosa curiosa: el públic va aplaudir molt abans que s'acabés l'obra, convençut que ja s'havia acabat. Això només els va passar a qui no havien mirat exactament quant duraria la funció, o els que no sabien gens què passaria, però va ser una porció notable dels espectadors. I és que ben bé feia la sensació de final: Filumena Marturano se'n va, ben digna, a perseguir un futur incert, a viure en la misèria amb uns fills que acaba de recuperar, allunyant-se d'un home que la fa patir. Era un bon final per Filumena, si no fos que encara quedaven un parell d'escenes. I sobretot si no fos perquè no era un final feliç. Era una fi tràgica, on l'únic que li quedava a la protagonista era la dignitat; i era trist, com pot ser la vida, per tant era un final real. Però Eduardo de Fillipo estimava massa el teatre per a rebaixar-lo a fer-ho una còpia de la vida. El teatre, com demostra sovint a les seves obres, es confon amb la vida perquè és la vida elevada. Amb aquest amor a la ficció no podia deixar que la Filomena tingués un final real i cru. Aquest personatge, allunyat de tota moral, d'una baixesa que l'eleva a la categoria de persona real, però a qui aconsegueix que se li pugui perdonar tot, es mereixia un bon final. Un final gloriós, just a la seva mesura, que li expiés les faltes i que li proporcionés la seguretat que mereixia. Per això havia d'acabar de manera menys tràgica però més teatral.

I això l'havia d'allargar dues escenes, potser prescindibles per alguns espectadors, però que canvien tot el significat de l'obra. Perquè la indulgència del seu final també és una indulgència pel públic. Quan vaig saber que farien Filumena Marturano em vaig plantejar la vigència d'aquesta obra. Com pot mantenir-se actual en el segle del feminisme la història d'una dona que es vol aconseguir casar com sigui per poder oferir als seus fills un bon futur? Com pot ser vigent una dona que amagarà com pugui la repudia d'haver estat mare soltera, en un temps en què ja està ben vist? Doncs perquè els actes d'aquest personatge queden en segon pla davant la tendresa que t'inspira, que el fa atemporal. Perquè la capacitat d'entendrir-se no passa de moda, ni la necessitat de ser optimista. Per això Filumena Marturano seguirà agradant i seguirà creant empaties en uns espectadors que viuen temps molt diferents dels que ella malvivia, perquè el món segueix necessitant finals feliços. Perquè se segueixen necessitant ficcions que t'apropin a la veritat des de la bonhomia, no només des de la brutalitat.

Hi ha gent que vol omplir el món de simples cançons d'amor, que canta McCartney. I hi ha gent que vol omplir els teatres i distreure's una estoneta amb una bona mentida, i veure finals feliços i recordar que també són possibles. And what's wrong with that?

Anna Llosas
@annnallj