Boscos

informació obra



Traducció:
Cristina Genebat
Direcció:
Oriol Broggi
Intèrprets:
Màrcia Cisteró, Cristina Genebat, Marissa Josa, Clara de Ramon, Xavier Ricart, Xavier Ripoll, Marc Rius, Carol Rovira, Xavier Ruano, Sergi Torrecilla, Ramon Vila
Ajudant de direcció:
Anna Castells
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Annita Ribera
Vídeo:
Francesc Isern
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Helena Fenoy
Autor:
Ivo Dimchev
Composició musical:
Ivo Dimchev
Sinopsi:

L’obra que falta fer a Barcelona per completar la tetralogia de Mouawad, La sang de les promeses. Després d’Incendis i Cels, ara farem Boscos. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa. I aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial. 

Pare? Què és el que m’esquartera, llavors? El que em destrossa? No t’ho pregunto, eh? Només ho faig veure. De vegades va bé fer veure que algú ens respondrà i que, finalment, tot es posarà en ordre encara que no hi hagi res que sigui veritat,  que no hi hagi res que sigui veritat. T’envio una abraçada, pare. T’envio una abraçada.

Espectacle finalista al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 a la il·luminació (Pep Barcons)


Crítica: Boscos

26/04/2017

El bosc més lúgubre al qual t'has endinsat

per Anna Molinet
Boscos Biblioteca de Catalunya. 13 d'abril de 2017 [caption id="attachment_526" align="aligncenter" width="782"] Boscos © Bito Cels[/caption] Després de poder veure Incendis i Cels, la companyia La Perla 29 ens porta una altra obra de la tetralogia Le sang des promesses del dramaturg Wajdi Mouawad; Boscos. L’obra, dirigida per Oriol Broggi ens recorda en molts sentits a les anteriors: molt fosca, intensa, amb una trama complexa i un arbre genealògic que et transporta contínuament aquí i allà, al present i al passat. Una obra en la qual no pots perdre ni un sol detall i a través de la qual has d’anar construint de memòria aquest arbre, amb totes les seves branques, per entendre el bosc familiar que es va descobrint. Com a complexitat afegida, aquest bosc no creix en el sentit del temps sinó que es va revelant i capturant a trossos, cosa que de vegades dificulta seguir l’obra sense haver de parar a pensar on col·locar la següent peça del puzle. En aquests viatges cronològics, sovint observem com els actors es mantenen arrelats a l’escenari, tot i que no els toqui actuar, a vegades en un temps considerablement llarg. Això però, fa que el canvi d’escena sigui més subtil i més natural per a l’espectador. Un canvi en el focus, o el soroll d’una trucada a l’altre banda de l’escenari ja col·loca a l’espectador en la següent història. L’obra en tot moment manté en tensió a l’espectador, ja que concentra tot un seguit de desgràcies i tragèdies de moltes generacions en poques hores. D’aquesta manera, al llarg de l’obra els personatges experimenten esdeveniments punyents, o es descobreixen mentides que els destrossen l’ànima, així doncs és de vital importància la gran feina que fan per a transmetre aquests sentiments, que provoquen la sensació de tenir una estaca al cor al llarg de les gairebé les tres hores que dura. En el cas del personatge de la a Loup, la protagonista de la història, malgrat la Clara de Ramón fa una gran interpretació, li falta una certa congruència. La Loup al llarg de la història viu un estira i arronsa de maduresa que la fa poc creïble. A l’espectador a vegades li costa entendre perquè la Loup que fa cinc minuts demostrava maduresa en argumentar o reflexionar sobre un tema, de sobte es posa a cridar i fer una rebequeria. Per últim, en quan a l’espai, tot i estar molt despullat, i sense l’avantatge de tenir un backstage o una trampilla, ofereix a l’espectador tots els possibles escenaris i efectes necessaris. En seria l’exemple el tub metàl·lic que queda situat a certa alçada i al llarg de tot l’escenari, i que serveix tant de guia per a fer passar una cortina de plàstic per crear un quiròfan com per fer passar aigua i crear una cortina de pluja. A més a més, la qualitat rústica de les parets de la Biblioteca de Catalunya encaixen i es camuflen perfectament amb la rugositat d’un bosc. Tot i així, no falten tampoc les projeccions i altres efectes visuals, així com alguna que altra peça musical en directe interpretada pels mateixos actors. En conjunt, és una obra molt ben treballada, tant a nivell de dramatúrgia – un text molt ric i bonic, sempre buscant sinònims i metàfores forestals - com a nivell d’actuació i ambientació. Anna Molinet