El curiós incident del gos a mitjanit

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Carme Fortuny , Cristina Genebat , Pol López, Marta Marco/ Mireia Aixalà, Norbert Martínez , Xavier Ricart
Escenografia:
Lluc Castells , Jose Novoa (ajudant)
Vestuari:
Maria Armengol , Clara Peluffo (ajudant)
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Jaume Ventura
Vídeo:
Mar Orfila
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Adaptació:
Simon Stephens
Direcció:
Julio Manrique
Autoria:
Mark Haddon, Nao Albet, Marcel Borràs
Traducció:
Cristina Genebat
Sinopsi:

Adaptació teatral de la famosa novel·la de Mark Haddon premi Whitbread 2003, premi Guardian, premi Commonwealth Writers, amb més de 2 milions d'exemplars venuts el primer any, i considerada una de les 5 millors novel·les juvenils pels votants de la campanya d'alfabetització de la BBC. El protagonista és un noi de 15 anys, "un matemàtic amb alguns problemes de conducta", que s'enfronta a un misteri per resoldre. Britànic 100% sota la direcció de Julio Manrique.

En Christopher Boone és un noi extraordinari. És extraordinàriament intel·ligent, li agraden les matemàtiques i observar el cel, de nit, imaginant que algun dia viatjarà per l’univers dins una nau espacial.
En Christopher Boone és un noi diferent. La gent el confon sovint, perquè sovint sembla que les persones tenen la mania de dir coses diferents d’allò que en realitat estan dient.
En Christopher Boone, com un petit Sherlock Holmes, s’entestarà a resoldre el misteriós assassinat d’en Wellington, el gos dels seus veïns.
En Christopher Boone, com un petit Ulisses, s’atrevirà a creuar, per primer cop, l’oceà de pors i obstacles i confusió i soroll que el separen del món i agafarà un tren, per primera vegada a la seva vida, per tal d’arribar a Londres fugint d’una mentida.
En Christopher Boone és el meu heroi. Un d’ells, almenys. I espero que passi a ser-ne, també, un dels vostres.
Julio Manrique

Premiat en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2015

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Pol López, premiat en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015

Espectacle premiat en la categoria de disseny de vídeo. Premis de la Crítica 2015

Espectacle premiat en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2015





Crítica: El curiós incident del gos a mitjanit

23/11/2016

El curiós indicent del gos a mitjanit

per Anna Molinet

El curiós incident del gos a mitjanit va ser un dels meus llibres preferits durant l’adolescència, per la tendresa de la historia, i la fascinant manera de descriure l’entorn i la vida real a través dels ulls d’un nen autista. L’obra de teatre ha sabut mantenir aquesta tendresa, i la simplicitat amb la que estava escrita la novel·la. Utilitzant recursos molt innovadors i minimalistes, amb sis pissarres podien convertir una classe plena de pissarres en un carrer amb sis cases o un tren amb sis vagons. El que més em va emocionar va ser escoltar de nou les frases literals que fa tants anys havia llegit, ja que tot i ser una adaptació, s’ha respectat molt el text original.

[caption id="attachment_90" align="aligncenter" width="539"]el curiós incident del gos a mitjanit © ros ribas El curiós incident del gos a mitjanit © ros ribas[/caption]

Per altra banda, es pot veure perfectament un treball enorme darrere del personatge del protagonista, no només per la gran actuació de Pol López sinó també pels recursos audiovisuals que fan que l’espectador es senti en un estat d’estrès semblant als que pateixen autisme, i sigui més fàcil empatitzar amb el transcurs de la historia. Seria l’exemple del moment en que arriba a Londres i a les pantalles s’hi representen cartells lluminosos, músiques, veus, senyals de trànsit, etc. Els nens autistes no entenen el context de les coses, de manera que quan veuen a una persona no la veuen en el seu conjunt sinó que veuen un cordó de sabata, un botó d’abric vermell, uns ulls blaus, una sola de bota gastada, un rínxol de cabell rebel i un rellotge de color platejat. El fet que no puguin veure el bosc i només vegin arbres els confon i estressa, d’una manera semblant als espectadors a través d’aquest recurs audiovisual.

Per últim, un recurs que m’ha agradat molt és la idea de tenir una petita banda sonora composada per un piano, una bateria i varis elements de percussió per emfatitzar i dramatitzar les situacions, sovint afegint un color còmic, però de nou també realçant els estímuls per provocar aquest estrès a l’espectador.

En conclusió, una obra molt i molt recomanable que ha respectat l’essència del llibre però que li ha donat alhora molta vida. Personatges dels quals t’enamores per la seva tendresa i una posada en escena que és senzillament brillant.

Imatge cedida pel teatre lliure: © ros ribas