El curiós incident del gos a mitjanit

informació obra



Intèrprets:
Carme Fortuny , Cristina Genebat , Pol López, Marta Marco/ Mireia Aixalà, Norbert Martínez , Xavier Ricart
Escenografia:
Lluc Castells , Jose Novoa (ajudant)
Vestuari:
Maria Armengol , Clara Peluffo (ajudant)
Caracterització:
Eva Fernández
Il·luminació:
Jaume Ventura
Vídeo:
Mar Orfila
Composició musical:
Marco Mezquida
So:
Damien Bazin
Ajudant de direcció:
Marc Artigau
Adaptació:
Simon Stephens
Direcció:
Julio Manrique
Autor:
Mark Haddon, Nao Albet, Marcel Borràs
Traducció:
Cristina Genebat
Sinopsi:

Adaptació teatral de la famosa novel·la de Mark Haddon premi Whitbread 2003, premi Guardian, premi Commonwealth Writers, amb més de 2 milions d'exemplars venuts el primer any, i considerada una de les 5 millors novel·les juvenils pels votants de la campanya d'alfabetització de la BBC. El protagonista és un noi de 15 anys, "un matemàtic amb alguns problemes de conducta", que s'enfronta a un misteri per resoldre. Britànic 100% sota la direcció de Julio Manrique.

En Christopher Boone és un noi extraordinari. És extraordinàriament intel·ligent, li agraden les matemàtiques i observar el cel, de nit, imaginant que algun dia viatjarà per l’univers dins una nau espacial.
En Christopher Boone és un noi diferent. La gent el confon sovint, perquè sovint sembla que les persones tenen la mania de dir coses diferents d’allò que en realitat estan dient.
En Christopher Boone, com un petit Sherlock Holmes, s’entestarà a resoldre el misteriós assassinat d’en Wellington, el gos dels seus veïns.
En Christopher Boone, com un petit Ulisses, s’atrevirà a creuar, per primer cop, l’oceà de pors i obstacles i confusió i soroll que el separen del món i agafarà un tren, per primera vegada a la seva vida, per tal d’arribar a Londres fugint d’una mentida.
En Christopher Boone és el meu heroi. Un d’ells, almenys. I espero que passi a ser-ne, també, un dels vostres.
Julio Manrique

Premiat en la categoria d'espectacle Premis de la Crítica 2015

Julio Manrique, finalista en la categoria de director. Premis de la Crítica 2015

Pol López, premiat en la categoria d'actor. Premis de la Crítica 2015

Espectacle premiat en la categoria de disseny de vídeo. Premis de la Crítica 2015

Espectacle premiat en la categoria d'espai sonor. Premis de la Crítica 2015





Crítica: El curiós incident del gos a mitjanit

24/11/2016

La curiositat, la nostra millor arma

per Adriana_G_Andreo
  L’espectacle “El curiós incident del gos a mitjanit” torna a Barcelona al Teatre Poliorama després d’haver estat programat amb èxit la temporada 2014/2015 al Teatre Lliure de Gràcia. Julio Manrique dirigeix aquesta obra a partir de l’adaptació de Simon Stephens de la popular novel·la de Mark Haddon, amb l’objectiu innegable de fer entrar al públic en la pell i en l’univers del protagonista, Cristopher Boone, un jove britànic de quinze anys. L’element desencadenant de la història és la tràgica mort de Wellington, el gos de la veïna de Cristopher. Tota la història està narrada des del curiós i meravellós punt de vista d’aquest noi que odia el color groc, assegura que sempre diu la veritat i viu amb el seu pare Ed. i la seva rata domèstica. El primer acte, més introductori, contrasta amb el ritme trepidant i la càrrega dramàtica que, poc a poc, se li va sumant al segon acte. De la proposta escènica cal destacar unes transicions que tenen la doble funció de donar dinamisme a l’espectacle i a la vegada, utilitzar l’escenografia per obrir els indrets i espais que Cristopher descobreix alhora que el públic. Abans de parlar del personatge principal cal mencionar la interpretació d’Ivan Benet com a pare, comprensiu i pacient però alhora impulsiu i visceral. També de Mireia Aixalà, que desprèn una una energia i tendresa enlluernadores donant vida a la professora i referent de Cristopher. I arribem a la joia de la corona d’aquesta peça, Pol López en el paper protagonista. Tot i tenir un “bombonet” de personatge és fàcil caure en l’error d’allunyar-lo d’un mateix i caure en el tòpic i en l’estereotip. Totes les persones, i per tant els personatges, tenen característiques, manies, desitjos...i com més precisos siguin més pot nodrir-se l’actor. Així veig el treball del Pol amb Cristopher, no simplificar la seva interpretació en fer “un noi amb Àsperger” sino donant vida a un personatge amb el qual el públic pot empatitzar i riure. Perquè d’això va aquesta obra, de descobrir què hi ha darrere d’una afirmació, d’una pregunta, d’un estigma, d’una mort i d’una vida.

Adriana G. Andreo